Silencis clamorosos

El debat sobre el llenguatge inclusiu continua.

Si seguiu el debat sobre l’ús i aplicació del llenguatge anomenant inclusiu en català, probablement haureu llegit un article publicat recentment a la revista el Crític i signat pel col·lectiu l’Apòstrof. Potser haureu pensat, com jo, que ja havia passat un temps des del darrer llibre coordinat per la Carme Junyent, que va causar un cert enrenou, i que aquesta en seria una resposta. I potser, com a mi, l’interés en els temes que afecten la llengua us haurà impulsat a llegir-lo. Bé, doncs, sense entrar en el fons de la qüestió (ja hi ha professionals de la llengua que se n’ocupen i jo no sóc més que un modest professor de secundària que prou feina té a recordar als alumnes que, a classe de català, s’han d’expressar en català), voldria comentar un parell de cosetes sobre aquest text.

Comencem pel títol: «Ja n’hi ha prou de ridiculitzar el llenguatge inclusiu». Com que «ja n’hi ha prou»? És que no vivim en una societat democràtica on tothom té dret a criticar allò que considere criticable? Els autors comencen negant el dret al debat, a la discussió, a la divergència d’opinions. És un recurs, aquest, que utilitzen els dogmàtics («prohibit criticar-me!»), molt popular en Telecirco i entre els polítics de dretes. Pèssim inici.

Parlem, però, d’allò que més m’ha cridat l’atenció, dels silencis clamorosos, d’allò que l’article no diu i d’aquells a qui l’article no esmenta. L’article es dedica a rebatre (o a criticar, allò que pretén prohibir als altres) els articles i arguments dels qui, al seu torn, critiquen aquest llenguatge pretesament igualitari. I qui, sinó la Carme Junyent, ha protagonitzat els darrers debats d’aquesta polèmica? I, tanmateix, no l’esmenten per enlloc.

No l’esmenten, però al·ludeixen, per a negar-les, afirmacions que ella ha fet en diverses ocasions (que l’administració pressiona per implantar aquesta moda; que el masculí genèric és inclusiu en tant que és el gènere no marcat; que l’expressió «elli, ellis, totis» ―emprada no fa gaire per la consellera Tània Verge― és un absurd…). Jo em pregunte per què, si estan clarament responent a les crítiques fetes per la Carme Junyent, no l’esmenten, no la citen ―entre altres coses, això facilitaria al lector la feina de seguir el fil ample del debat. I sospite que aquest perquè és molt clar.

Per començar, la Carme Junyent és lingüista, és una investigadora amb un currículum més que sòlid i respectable, i és docent a la universitat; i, per casualitat, és dona. I, encara que semble mentida, això és el que més mal fa als defensors d’aquest llenguatge políticament correcte, que siga dona i lingüista.

Però, no contents amb silenciar a la professora Junyent i sempre pel mateix motiu (supose), tampoc esmenten les 70 autores del darrer llibre que aquesta investigadora ha coordinat, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, i que intuïsc que ha estat l’espurna desencadenant de l’article que comentem. Intuïsc, també, que no l’esmenten justament per tres motius que apareixen al títol del llibre.

El primer motiu és que són dones; si fossin homes, seria «fàcil» desautoritzar-los (ehem, desautoritzar-los…) amb el clàssic argument ad hominem: «hi estàs en contra perquè ets un home» no és cosa que se li puga dir a aquestes 70 lingüistes (jo sí que m’he sentit dir «senyoro» en alguna conversa per manifestar la meua opinió sobre aquest argument). De manera que els autors d’un article que diu que el gènere no marcat invisibilitza les dones opten per… invisibilitzar una setantena de dones. Curiós.

El segon motiu és que són lingüistes, és a dir, professionals de la llengua, i llurs opinions no són simples opinions d’un parlant qualsevol i sense formació específica, sinó que se sustenten en sòlids arguments lingüístics i sociolingüístics; no juguen el joc fàcil dels sentiments i de la subjectivitat, sinó que citen l’evolució de les llengües romàniques, l’origen dels vocables, el significat primitiu dels gèneres gramaticals (i com aquests estan deslligat del concepte de sexe). Els arguments de les especialistes són de mal rebatre i és per això, diria, que els autors d’aquest article, de pensament tan esquerrà i tan progressista i tan feminista, opten per… invisibilitzar una setantena de dones lingüistes. Curiós, també.

El tercer motiu és que són moltes (si només pensem en termes de dones, no en són tantes, d’acord; però, si pensem en termes de dones lingüistes… iep! en són més que moltes, que el gremi no és tan extens!). Sovint he llegit que «l’opinió de la Carme Junyent és una opinió més», com si fos una veu que clamés en el desert, o com si el pes dels arguments tingués alguna relació amb la quantitat de persones que els sustenten (com si fos veritat allò de «mil milions de mosques no es poden equivocar: la merda és bona»), o com si l’opinió d’un especialista fos comparable i equiparable a la d’un llec en la matèria (recordeu quan el Donald Trump opinava sobre els usos del lleixiu en la lluita contra la COVID-19?, doncs, estem parlant exactament del mateix). Bé, doncs, ja ha quedat clar que no està sola, que n’hi ha moltes més dones lingüistes (dones lingüistes!) que s’oposen a aquestes pressions per modificar artificialment la gramàtica de la llengua. I, com que s’han quedat sense l’argument de «és només una», opten per… invisibilitzar una setantena (una setantena!) de dones. Curiós, encara.

De manera que, al final, el presumpte esperit democràtic, progressista i feminista dels defensors del llenguatge inclusiu es resumeix en excloure 70 dones lingüistes, en passar per alt llurs opinions i arguments, i en tractar de vetar el debat social i acadèmic ( amb el «Ja n’hi ha prou…» del títol), mentre que ells es reserven el dret de seguir defensant llurs opinions.

Curiosa manera de defensar les dones, invisibilitzat 70 professionals.

El dret a no treballar

Publicat originàriament el 25 de febrer de 2019 a El dret a no treballar.

Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo.

Constitución española de 1978. Título I. De los derechos y libertades fundamentales. Capítulo segundo. Derechos y libertades. Sección 2ª. De los derechos y deberes de los ciudadanos. Artículo 35.1

La major part dels estats moderns, o almenys els occidentals, solen reconèixer el treball com un dret. Al darrere, hi ha posicionaments ideològics de diverses inclinacions que solen descriure el treball com una via per a la autorealització personal. Des de posicionaments religiosos (del tipus «l’oci és el pare de tots els vicis»), fins a, oh sorpresa, marxistes («tan sols quan l’home és productivament actiu pot trobar un sentit a la seva vida»); pel que fa als ideòlegs del capitalisme liberal, no m’he atrevit a escarbar-hi. Però, no ens hi deixarem entabanar, oi? Darrere d’aquestes justificacions només hi ha un objectiu: convéncer-nos que treballar és bo i que és bo per a nosaltres. Però, com deia el filòsof: «Si treballar fos bo, treballarien els rics.»

De moment, el que m’interessa és el concepte del «dret a treballar». Atenció: el dret. Jo tinc dret (o vós en teniu) a fer alguna cosa si puc (si podeu) triar lliurement entre fer-la i no fer-la. Triar lliurement: aquest és el problema. L’article citat al principi, per tant, com que defineix el treball com un deure i com un dret al mateix temps, és, com a mínim, sorprenent. De fet, semblaria que tots els rics que no treballen estan incomplint la Constitució; però, com que ja sabem que els compliments i incompliments de la Constitució espanyola són matèria que no sempre sembla seguir els dictats de la raó, passarem endavant com si aquell article només parlés del dret al treball.

Molt probablement, vós, com jo, no teniu la possibilitat de viure sense treballar perquè vós, com jo, vau cometre l’imperdonable error de nàixer pobre. I vós, com jo, us resigneu a treballar cinc dies a la setmana si sou afortunat. I, si sou afortunat, treballareu sota les condicions d’un contracte que, ves per on, us obliga (ai, sí, us obliga) a treballar sota uns horaris concrets al llarg de la setmana. Tindreu, si sou afortunat, els diumenges lliures, o potser diumenge i dissabte o altres dos dies qualssevol de la setmana; ah, i també alguns ponts i una cosa anomenada vacances. Però, no ens deixem enganyar: aquests festius setmanals, aquests ponts, aquestes vacances, només ens concedeixen el temps estrictament necessari i imprescindible per recuperar les forces per… continuar treballant.

Així, doncs, el treball, un cop n’hem signat el contracte, es transforma en una obligació. I, si és una obligació, ha deixat de ser un dret: oi que, en algun moment de la vostra vida, heu maleït l’obligació de treballar? Doncs, això.

Ara bé, d’aquesta obligació (obligació universal, segons l’article de la Constitució citat a l’inici), se’n lliuren unes poques persones, és clar: els rics, que no tenen cap necessitat de treballar i, si ho fan, és per gust (si en sabeu d’algú que ho faça, aviseu-me). Tanmateix, com deia Sèneca, «no és més ric aquell que més posseeix, sinó aquell que menys necessita». I ací ho deixe, de moment.

En menor mesura, els autònoms també poden (o podrien, millor dit) decidir no treballar algun dia concret (és a dir, tindrien una llibertat parcial: millor això que una pedrada en la boca) . Però, és clar, aquell dia no cobrarien, i això redueix molt la probabilitat real que els autònoms facen ús d’aquesta llibertat parcial; de manera que, en realitat, estem parlant d’una llibertat teòrica.

Però, tot i que molta gent ho desconeix, existeixen alguns (poquíssims) contractes de treball que permeten al treballador prendre’s una excedència o una llicència durant un temps limitat, sense cobrar, però sense perdre el lloc de treball. Com, per exemple, els funcionaris públics, que podem emprar llicències per obtenir un temps lliure extra. En el cas que m’afecta, personal docent, existeix la figura de la «llicència per assumptes propis», on el professor no ha d’al·legar cap motiu en particular.

Amb la llicència per assumptes propis, els professors tenim dret a un màxim de sis mesos de llibertat cada dos anys. Una llibertat que implica no cobrar, això sí; però, en canvi, no perdem el lloc de treball, la plaça concreta on treballem. Com que s’ha de sol·licitar amb antelació, el departament d’Educació nomena un substitut pel temps que dura la llicència, de manera que els alumnes continuen correctament atesos des del primer dia. A més a més, el substitut, com que no és funcionari, no cobra alguns dels complements del professors titular (triennis, sexennis…), de manera que resulten més econòmics per a l’administració. El substitut, a més a més, adquireix experiència en condicions de pràctiques reals (remunerades) i obté punts de cara al procès d’oposicions. Tothom hi guanya, fins i tot els alumnes que, durant un temps, podran experimentar sistemes de treball una mica diferents.

Però, com en les opcions anteriors, hi ha pocs professors que facen ús d’aquest dret: el sou d’un professor, sobretot si té càrregues familiars i hipoteca, no dóna per a gaires alegries, i en conec ben pocs que s’acullen a aquest dret. I, oh felicitat suprema, jo sóc d’aquelles persones que, lliures de càrregues familiars i de vicis costosos (necessite poc, com deia Sèneca), es poden permetre de tant en tant una d’aquestes llicències, com la que inauguro hui i que em proporcionarà sis setmanes (sis setmanotes!) de llibertat.

Arribat a aquest punt, estimat lector, és probable que enveges la meua situació privilegiada. No era aquesta la meua intenció; tanmateix, ja has arribat, des del concepte «dret al treball», al de «dret a no treballar», com una idea que es pot dur a la pràctica. I, probablement, la valoraràs com un privilegi. Doncs, mireu, com que està a l’abast de pocs treballadors, no discutiré sobre aquesta valoració. Tanmateix, no és un privilegi gratuït: per gaudir-lo, cal pagar-ne el preu, un preu que podeu calcular en euros fàcilment. No és cap regal, en absolut.

Ara bé, no us he fet aquesta llarga explicació per donar-vos enveja, sinó per arribar al punt que realment m’interessa: quins valors ètics estic transmetent als meus alumnes cada cop que m’agafe una llicència? Doncs, jo crec que els següents:

  • els diners no ho són tot en la vida: hi ha coses més importants, com, per exemple, passar més temps amb la família i els amics, o desenvolupar alguna activitat vocacional: en definitiva, viure;
  • el treball és imprescindible per a viure en aquesta societat; però, per això mateix, és absurd matar-nos a treballar o esperar a la jubilació (que vés a saber si hi arribarem, o amb quines condicions econòmiques i de salut ho farem) per a gaudir de la vida;
  • es pot ser solidari compartint el propi treball amb algú que encara no en té, ni que siga durant algunes setmanes a l’any (si no ho veieu clar, pregunteu als professors substituts què en pensen);
  • ser anarquista o antisistema no passa necessàriament per anar amb rastes, samarretes velles, no treballar i acudir puntualment a totes les manifestacions per a cremar contenidors i llançar llaunes a la policia: un funcionari també ho pots ser, fins i tot si va ben pentinat i amb corbata.

I ara, si em disculpeu, us deixe: m’esperen les Falles, la família, els amics i un parell de cosetes que m’agradaria enllestir durant les properes sis setmanes. Passeu-ho bé.

Plan 9 from Outer Space

Anit, després de molts anys de dubtes, em vaig decidir a veure Plan 9 from Outer Space1: el darrer dia del pitjor any de la història (de la nostra història recent, si més no) em semblava un bon moment per a veure la pitjor pel·lícula de la història. O aquesta és la fama que li havien encolomat.

Crec que, abans de jutjar-ne la qualitat, cal conèixer les condicions sota les quals va nàixer Plan 9. El director, Ed Wood2, va voler retre un homenatge al seu amic Bela Lugosi, que havia mort durant el rodatge d’una pel·lícula de vampirs. A Wood se li va acudir agafar algunes escenes del film inacabat i inserir-les en una història de ciència ficció (i les va inserir amb calçador en un guió que va escriure en dues setmanes). Si afegim el fet que el pressupost era minúscul (60.000 $) i que Wood era un excèntric rodejat d’un equip que semblava tret d’un barracó de fira, el desastre estava assegurat. I, tanmateix…

Tanmateix, el guió no era gaire més absurd que el d’altres pel·lícules de terror o de ciència ficció que han acabat convertint-se en grans clàssics i en les quals Wood s’hi va inspirar o potser va inspirar. Per citar-ne només una de cada gènere i una de cada cas, la visita dels extraterrestres que volen aturar la cursa armamentística dels humans és un tema que ja havia aparegut en El dia que la Terra s’aturà3, mentre que el de la resurrecció (o reanimació) dels cadàvers per causes «espacials», el tornarem a trobar en La nit dels morts vivents4, de George A. Romero.

És innegable que Plan 9 és una mala pel·lícula, cert. Però, en realitat, no ho és molt més que tantes altres de sèrie B (o de sèrie Z, si volem ser justos) d’aquella època. I se n’han fetes moltes de molt pitjors amb pressuposts molt més generosos i amb bons recursos de tota mena (ara em ve al cap una altra de ciència ficció, el Flash Gordon5 de Mike Hodges, 1980; però de segur que en podríeu afegir moltes més). Per tant, tenint en compte la gènesi d’aquesta obra, crec que encara va sortir massa bé.

Tanmateix, veient aquest film infumable he pogut entendre una mica millor els prejudicis contra el gènere de ciència ficció de les generacions anteriors a la meua: probablement, n’havien vist algun de similar, amb els platets voladors balancejant-se de fils perfectament visibles i amb guions sense cap ni peus, i van arribar a identificar el gènere amb aquelles pel·lícules de pressupost ínfim, diàlegs absurds, directors autodidactes i actors i actrius que, en realitat, eren professionals de la lluita lliure americana, vidents i pedicurs. Mala sort per a la ciència ficció.


1 https://ca.wikipedia.org/wiki/Pla_9_des_de_l%27espai

2 https://ca.wikipedia.org/wiki/Ed_Wood

3 https://ca.wikipedia.org/wiki/The_Day_the_Earth_Stood_Still

4 https://ca.wikipedia.org/wiki/La_nit_dels_morts_vivents

5 https://en.wikipedia.org/wiki/Flash_Gordon_(film)

Calipso no em deixa tornar

Ulisses, nàufrag per la malvolença de Posidó, trobà refugi a Ogígia, l’illa on la nimfa Calipso vivia desterrada. La nimfa, que vivia en solitud (quan ets immortal, les criades no compten com a companyia) des que Zeus la va condemnar sobre aquella roca (a conseqüència de la guerra entre els déus i els titans, atès que era filla del tità Atlant i els perdedors i llur descendència sempre porten les de perdre), se’n va enamorar a l’instant i va provar de convéncer-lo perquè es quedara al seu costat per sempre més.

Durant set anys, Calipso, per tal de retenir-lo, es va esforçar a oferir-li tot allò que podia fer-li la vida plaent: els millors àpats i els millors vins de l’illa, i el millor llit —el seu, que, molt probablement, devia ser-ne l’únic. Fins i tot, va oferir a Ulisses la joventut eterna i la immortalitat: qui les pogués haver! Tanmateix, Ulisses enyorava Ítaca i Penèlope i Telèmac i, com Dorothy, volia tornar a casa.

Atenea, protectora d’Ulisses, entendrida per la seua profunda i prolongada tristesa, va intercedir per ell davant Zeus, qui va acabar per enviar Hermes a Calipso amb l’ordre de permetre la partença del laertíada.

Calipso, desesperada davant la idea de perdre el seu amat i en un últim intent per dissuadir-lo, el va avisar que correria grans perills i patiments si emprenia el camí de retorn. Ulisses, però, continuava ferm en el seu desig: per damunt de tot, volia tornar a la seua vida de petit rei d’una petita illa grega, amb la seua modesta esposa (que contribuïa a l’economia reial amb els seus brodats artesanals) i amb aquell fill que havia salvat de morir sota una rella —no s’estilava l’objecció de consciència i Ulisses, en ginys tan fèrtil, que no veia gens clar aquell afer de Troia, es va fingir boig i llaurava sal, fins que Palamedes, en col·locar el nadó en el camí de la fulla esmolada, el va obligar a descobrir-se— quan encara anava amb bolquers i que feia anys que devia ser a l’altra banda de la rella, llaurant com un príncep.

També nosaltres, com Ulisses, fa mesos que som presoners, no d’una nimfa (que ja no s’estilen), sinó de la por a un ésser que no podem veure, un ésser poderós, despietat i incomprensible —com els antics déus. No pas presoners a una illa (que sempre té un puntet de romanticisme, un quelcom de poètic), sinó a casa nostra, el lloc més prosaic del món —tan prosaic que vam haver d’inventar les vacances per tindre una excusa per fugir-ne. I no és la promesa de la joventut i de la vida eternes a mantindre’ns captius a ca nostra, no, sinó la por —sempre la por!— a la malaltia i a la mort.

Així, doncs, les nostres cases han esdevingut les nostres Ogígies particulars: assumir-ho m’ha portat a identificar la meua casa virtual amb l’illa de la nimfa Calipso; o, com preferisc recordar, amb l’illa on el més astut i el més humà dels herois, va tindre la inestimable fortuna de ser estimat per una nimfa (i ni tan sols ho va saber apreciar). Descobrim les nimfes que amaguen les nostres Ogígies i valorem-les, doncs, amb més sensibilitat que Ulisses.