Ogígia

Abans de posar-me a definir les dreceres, vaig cercar una lògica que em resultés intuïtiva i que m’estalviés una part de l’esforç memorístic. Algunes dreceres històriques (com ara Alt+F2 per al diàleg ràpid d’execució d’aplicacions), massa interioritzades com per plantejar-me canviar-les, les mantindria (o les adaptaria d’alguna manera que em permetés recordar-les). Però, per a la resta, cal un «sistema». El meu sistema se centra en finestres (i, a nivell pràctic, equipara aplicacions amb finestres) i en espais de treball.

En els teclats que havia emprat fins no fa gaire, la tecla Súper era representada pel dibuix d’una finestra²; això m’havia servit per relacionar-la tant amb les operacions amb finestres (maximitzar, desmaximitzar, rediminesionar, arrossegar…) com per a llançar aplicacions (que, en un entorn gràfic, també «són» finestres).

Actualment, aquesta tecla, en una part dels meus teclats, ja es troba representada per un Tux d’allò més simpàtic. Però, és clar, per comoditat, mantindré les funcions que havia associat a aquella tecla.

L’altre gran element per a l’organització dels escriptoris tradicionals és l’espai de treball (o espai virtual de treball): jo no sabria viure sense aquesta eina per a distribuir les finestres obertes en funció de la tasca que duc a terme en cada moment.

Com que les finestres es troben dins dels espais de treball, he triat, per a representar a aquests, una drecera doble capaç de «contindre» les primeres: Ctrl+Alt (casualment, la tecla Súper es troba entre aquestes dues, de manera similar a com les finestres se situen dins dels espais de treball). Així, qualsevol acció que involucre espais estarà associat a una drecera que inclourà aquestes dues tecles.

I, a partir d’aquestes idees generals, vaig muntar el meu «sistema» (que, probablement, serà similar o idèntic al que ja s’han muntat molts altres usuaris molt abans).

Per canviar (o crear) un drecera, només hem de fer el següent:

1. en l’apartat Dreceres de teclat, seleccionem l’acció que volem associar a la drecera;
2. en l’apartat Combinacions de tecles, fem doble clic sobre la drecera a substituir (o sobre una de les línies on diu sense assignar si només volem afegir-ne una altra);
3. premem la drecera que volem establir per a l’acció seleccionada.

I, amb això, la nova drecera queda assignada a aquella acció.

No ens hem de preocupar per si la drecera que volem assignar ja es troba adjudicada a una altra acció: si és així, ens apareixerà un missatge d’avís que ens oferirà dues opcions: seguir endavant (i assignar la drecera a aquesta acció, cosa que la deslligarà de l’altra) o no realitzar aquesta operació i deixar les coses com estaven.

Esborrar una drecera (que no utilitzem o que crea conflictes amb dreceres d’alguna aplicació) també és fàcil:

1. cliquem sobre la drecera a esborrar;
2. premem sobre RET (Retrocés).

I ja està.

Si fem la feinada de personalitzar les dreceres del nostre escriptori i, després, volem emprar exactament les mateixes sobre altres usuaris o en altres màquines, què fem, tornar a introduir-les en cada lloc? Doncs, no, no hi cal: Cinnamon desa les dreceres de cada usuari al fitxer ~/.config/dconf/user, de manera que tenim diverses opcions:

1. copiar el fitxer amb totes les dreceres que desitgem a la carpeta corresponent d’altres usuaris o d’altres màquines; o bé
2. moure el fitxer a una carpeta sincronitzada i, des de qualsevol usuari o màquina, crear, en lloc del fitxer original, un enllaç al fitxer sincronitzat.

Semblaria que la segona opció ens farà estalviar temps; tanmateix, pot passar que, en algun moment, la configuració teniu en una màquina o usuari no resulta ser adequada per a un context diferent. Total, que tinc els meus dubtes, encara.

Algunes opcions estan tradicionalment associades a dreceres amb la tecla Alt més les tecles de funció. Per la coherència del sistema, substituïsc Alt per Súper, però mantinc la resta de les associacions (això m’estalvia esforç memorístic). En aquest grup de dreceres adaptades, inclouré el clàssic llançador d’aplicacions Alt+F2 (convertit en Súper+F2). També adaptaré Alt+F4, matar la finestra activa, a Súper+F4.

Altes adaptacions afecten a les tecles F7 i F8. En molts escriptoris, solen servir per a desplaçar i redimensionar la finestra: en el meu sistema, mantindran aquestes funcions, però associades a la tecla Súper.

En una escala de l’1 al 10, 1 (el valor més petit) correspondria a minimitzar la finestra; 10 (el valor més gran), a maximitzar-la (però em resulta més pràctic assignar-li la tasca d’alternar entre maximitzar-la i recuperar les dimensions originals). Així, seran les combinacions Súper+F1 i Súper+F10 les encarregades de minimitzar i de maximitzar la finestra activa. Seguint la «lògica» de l’escala de l’1 al 10, el valor 11 indicaria un «creixement» encara major de la finestra: passar a ocupar la pantalla completa; així, aquesta funció l’assignaré a Súper+F11.

Seguint amb la metàfora de l’escala sobre 10, el valor 5 adquiriria un significat de mida intermèdia o mitjana. En lloc d’això, Súper+F5 centrarà la finestra en pantalla.

Així, aquesta primera part del grup de les tecles de funció quedaria de la manera següent:

Recordem que les funcions d’arrossegar i de redimensionar finestres es conclouen prement la tecla RET o la tecla ESC.

Pensant en com aprofitar les quatre tecles de funció que encara no estaven assignades, vaig revisar les possibilitats que m’oferia el gestor de dreceres de Cinnamon i en vaig trobar algunes (sempre relacionades amb les finestres) que, en alguna ocasió, he fet servir:

I ara, sí, les combinacions entre la tecla Súper i les 12 tecles de funcions estan completament utilitzades i associades amb accions que tenen a veure amb finestres (o amb llançar aplicacions, en el cas de F2).

Jugant amb la tecla Tux, vull dir, Súper, i les fletxes, Cinnamon, per omissió, ens permet ajustar la finestra activa a la meitat de la pantalla, a un quart de pantalla, al centre, o recuperar les mides i la posició originals. És una mena de posicionament en mosaic rudimentari, més que suficient per a la pantalla petita (14 polsades) d’un portàtil. És, a més, un moviment molt intuïtiu que s’aprèn sense esforç: per aquesta utilitat i facilitat, he conservat la proposta de original de Cinnamon.

Partint d’una finestra original que ocupés només una part de la pantalla, el resultat seria:

És una opció que faig servir contínuament. Imagineu que obriu una aplicació i que us apareix més o menys centrada en l’escriptori:

Suposeu que voleu treballar amb dues aplicacions, una al costat de l’altra: podeu desplaçar aquesta, ajustar-la al marge dret i fer que ocupe la meitat dreta de l’escriptori amb Súper+Dreta:

Però, si teniu suficient amb que ocupe un quart de l’espai, podeu emprar Súper+Amunt i fer que s’ajuste al quart superior dret (o Súper+Avall, i ocuparia el quart inferior dret):

Insistisc: no és el mateix que un escriptori en mosaic (com ho seria i3wm), però, per a molts usuaris, és més que suficient quan cal ajustar diverses aplicacions per veure-les simultàniament.

Cinnamon ens ofereix quatre possibilitats: recórrer les finestres obertes, recórrer-les cap a enrere, recórrer-ne només les de la mateixa aplicació de la finestra activa o, amb la mateixa limitació, recórrer-les cap a enrere.

L’opció de recórrer-les cap a enrere no la faig servir gaire, de manera que m’he decidit per les altres dues:

Això sí, recorre només les finestres de l’espai de treball actual, ignora les dels altres espais.

Altres accions amb finestres que no sabria relacionar amb els grups anteriors:

Com comentava en parlar de la (meua) lògica de les dreceres, llançar aplicacions també estarà vinculat a la tecla Súper. Ara bé, com que m’interessava mostrar la relació entre finestres i espais de treball, he preferit deixar aquest apartat, importantíssim, per al final.

La idea és senzilla i gens original: vincular una lletra a un tipus d’aplicació. I per què a un tipus d’aplicació i no pas a una aplicació concreta? Bé, doncs, perquè, en un entorn, el meu navegador principal pot ser Firefox i, en un altre, podria no ser-ho; en qualsevol cas, jo voldré llançar el navegador principal amb una mateixa drecera (i no haver de recordar quin era). Així, puc establir que la lletra N em servirà per a llançar navegadors; associada aquesta lletra a la tecla «d’aplicacions», obtenim la drecera Súper+N per llançar el navegador principal (siga el que siga).

Però, és clar, en qualsevol entorn puc tindre altres aplicacions, a més de la principal. Afegint altres tecles modificadores a la drecera bàsica, podria llançar altres aplicacions del mateix àmbit. La cosa, en general, per a aplicacions de l’àmbit X, quedaria així:

Deixant de banda l’última combinació, massa complicada per als dits humans, podem associar fins a sis aplicacions d’un mateix àmbit a una lletra, distingir entre aplicacions d’interfície gràfica i de CLI o, fins i tot, aplicacions que requereixen privilegis de superusuari. Respecte a la semàntica de les tecles, crec que es pot intuir fàcilment per on va:

• Súper: aplicació
• Alt:Alternativa
• Maj: infreqüent
• Ctrl: complicació (consola; privilegis de superusuari)

És a dir, com més infreqüent o complicada és la funció, més complicada és la drecera.

Després hi ha el tema dels àmbits. Calia buscar noms representatius i, a més, evitar coincidències en els inicials. Actualment, la meua solució és la següent:

Com vinc dient des del principi, cadascú ha de trobar la nomenclatura que li resulte més còmoda.

Aplicant els principis que explicats en l’apartat anterior, les meues dreceres en Cinnamon, actualment, queden així: