Ogígia

Finalment, m’havia decidit per un Slimbook Pro X 14. Les bones experiències prèvies (un One de fa tres anys i l’Essential 15 per a ma mare de fa un any) així com la lectura de les característiques de la màquina em van decidir a tornar a confiar en aquesta empresa valenciana que tant s’ha preocupat, des dels seus inicis, pel sector GNU/Linux. Recorde que els vaig conèixer en la festa Willy Werewolf – Ubuntu 15.10, a Olot, en novembre del 2015, i ja en aquell moment em van causar molt bona impressió.

Divendres al migdia em va arribar el paquet. Petit, lleuger, en bon estat. El nivell de protecció del producte em va semblar l’adequat.

A dintre, el portàtil, és clar, amb el carregador més el cable d’alimentació.

Un cop disposats sobre la taula, el resultat no és espectacular. Però, en aquest aparell, una de les gràcies està en la seua discreció.

I el sobre tampoc no contenia gran cosa: un tríptic amb algunes indicacions tècniques, un fullet, un adhesiu i la clau USB que havia demanat amb l’instal·lador de la Linux Mint.

I, fins ací, el destape (o unpacking, que diuen per allà).

La primera sorpresa, positiva, és que porta la darrera versió de Linux Mint, la 20.3, que havia sortit feia menys de tres setmanes: sí que estan actualitzats, els xicots de Slimbook!

Hi faig una primera ullada i tot sembla correcte. Comprove que porta la RAM i el disc dur que havia seleccionat (32 GB de la primera —n’accepta fins a 64— i 1 TB del segon —podria haver estat el doble i, segons les especificacions, té lloc per a una segona unitat).

I comence a fer-hi els primers canvis.

Amb GParted, observe que el disc dur només disposa de dues particions, una molt petita per a l’arrancada UEFI i una altra per al sistema més el /home; aquesta ocupa gairebé tot l’espai. Reinicie des de l’USB, reduïsc la mida de la partició principal a «només» 150 GB (una exageració, probablement) per a mantindre-hi l’arrel i cree una segona partició per al /home; hi copie el /home original, gairebé buit, i modifique el /etc/fastab perquè reconega i munte correctament aquesta partició des de l’inici.

Reinicie, comprove que tot va bé i comence a tafanejar l’aparell.

Visualment, la carcassa d’aliatge de magnesi ofereix un acabat molt atractiu (ja veurem com es comporta en el dia a dia, la resistència als petits arraps, etc.). És d’un gris molt clar i transmet una sensació de lleugeresa, molt diferent a les carcasses de plàstic negre.

La mida és discreta. No són gaires centímetres de diferència respecte a un portàtil de 15,6 polsades (com ara el Slimbook Essential), però… el maletí on encabiries l’un i l’altre sí que són ben diferents en mida i volum.

El pes, poc més d’un quilo, també és notablement inferior a portàtils més antics (si no recorde malament, el primer que em vaig comprar, allà pel 2004 o el 2006, pesava tres quilos, alimentador a banda; l’ASUS X552C que utilitze a la fàbrica i que té uns sis anys pesa 2,5 kg).

D’altra banda, arranca en menys de 25 segons (des del «clic» fins a l’escriptori); això és un altre avantatge de cara a utililitzar-lo en itinerància —les esperes, en aquest context, acostumen a ser molt incòmodes.

Encara no he comprovat exhaustivament el rendiment de la bateria, però tot fa esperar unes sis bones hores d’autonomia. Això, és clar, configurant les aplicacions (pròpies de Slimbook, ja les comentaré més endavant) per a gestionar l’administració de la bateria i el treball de l’AMD al mínim consum i al mínim de potència (que són més que suficients per al meu treball diari —de fet, me’n sobra per damunt del cap!).

La pantalla de 14 polsades (factor que influeix directament en la mida, el pes i el consum d’energia) és suficientment gran per a treballar amb comoditat durant moltes hores (tenies raó, Rafael). La visibilitat també és apreciable.

El teclat prescindeix de les tecles numèriques laterals. És una pèrdua que m’afecta poc, perquè, en general, treballe molt més amb textos que amb xifres; quan necessite escriure nombres és perquè estic introduint les notes, i això ho solc fer a casa, on podré connectar-hi un teclat extern. Si el vostre treball requereix freqüentment introduir xifres mentre treballeu en itinerància, potser aquest seria un inconvenient a tindre en compte.

Com que no hi ha teclat numèric lateral, l’espai disponible permet tecles una mica més grans que les d’un teclat estàndard¹. Només les tecles de les fletxes amunt i avall són més petites, així com les de la línia de les tecles de funció. Per accedir a les tecles d’Inici, Final, RePàg i AvPàg, que es troben sobre les de les quatre fletxes, cal combinar aquestes amb la tecla Fn, que es troba a l’esquerra —però això és pràctica habitual en els portàtils.

Així, amb totes aquestes característiques, Astèrix (és el nom que li he posat) és no només «transportable», sinó clarament «portable». Un goig.

Ara per ara, només n’he trobat tres. El primer és que no existeix la tecla Menú, que tinc costum d’utilitzar amb molta freqüència. Això ho he solucionat tal com havia fet en altres portàtils, configurant Xmodmap perquè remapege la tecla CtrlDret a Menú; ho fa de manera automàtica, a l’inici, així que ja està solucionat.

El segon petit problema també té a veure amb el teclat. Les lletres estan retroil·luminades amb leds blancs. En condicions d’il·luminació mitjana o baixa, indirecta, o de semipenombra o foscor, van genials. En canvi, sota il·luminació intensa (a prop d’una finestra en un dia solejat, o en exteriors, o en un habitació molt il·luminada), les lletres blanques sobre les tecles d’un gris molt clar resulten poc visibles. Si escriviu al tacte, com és el meu cas, la molèstia és mínima; en cas contrari, us pot resultar incòmode.

El tercer inconvenient és molt greu: el Slimbook Pro X 14 no sap preparar Café. Un drama. Però, com que de moment no he trobat cap portàtil que en sàpia, doncs, mira…

No us sabria dir si el preu de la màquina és ajustat o no (si teniu curiositat, feu un estudi de mercat i ja m’ho explicareu), però, grosso modo, em sembla que sí.

En conjunt, les característiques que he pogut apreciar fins ara (portabilitat —mida, pes, autonomia de la bateria—, ergonomia, rendiment, estètica) m’estan deixant molt satisfet. Em sembla ideal per a utilitzar-lo en qualsevol punt de la casa (escrivania, sofà, llit), per emportar-me’l quan viatge o, en algun moment, utilitzar-lo a la feina.

A simple vista, té moltíssima més potència i capacitat de les que puc necessitar (solc treballar amb ofimàtica, visualització de vídeos; ocasionalment, alguna cosa «rara» tipus virtualització).

Queda el dubte de la durabilitat; però, és clar, aquest, com en qualsevol altre producte, no es resoldrà fins d’ací a molts anys (això espere).

En resum, ara per ara estic molt satisfet amb aquesta adquisició i espere treure-li molt de profit durant molt de temps. El fet d’haver-lo batejat com a Astèrix (ja sabeu que totes les meues màquines tenen noms d’habitants de la famosa aldea gal·la) vol dir que ha passat a ser el meu portàtil principal. El meu objectiu, adquirir un portàtil que pogués servir per a qualsevol tipus d’activitat, en qualsevol lloc i en qualsevol moment, està sobradament aconseguit amb aquesta màquina.