Calipso no em deixa tornar

Ulisses, nàufrag per la malvolença de Posidó, trobà refugi a Ogígia, l’illa on la nimfa Calipso vivia desterrada. La nimfa, que vivia en solitud (quan ets immortal, les criades no compten com a companyia) des que Zeus la va condemnar sobre aquella roca (a conseqüència de la guerra entre els déus i els titans, atès que era filla del tità Atlant i els perdedors i llur descendència sempre porten les de perdre), se’n va enamorar a l’instant i va provar de convéncer-lo perquè es quedara al seu costat per sempre més.

Durant set anys, Calipso, per tal de retenir-lo, es va esforçar a oferir-li tot allò que podia fer-li la vida plaent: els millors àpats i els millors vins de l’illa, i el millor llit —el seu, que, molt probablement, devia ser-ne l’únic. Fins i tot, va oferir a Ulisses la joventut eterna i la immortalitat: qui les pogués haver! Tanmateix, Ulisses enyorava Ítaca i Penèlope i Telèmac i, com Dorothy, volia tornar a casa.

Atenea, protectora d’Ulisses, entendrida per la seua profunda i prolongada tristesa, va intercedir per ell davant Zeus, qui va acabar per enviar Hermes a Calipso amb l’ordre de permetre la partença del laertíada.

Calipso, desesperada davant la idea de perdre el seu amat i en un últim intent per dissuadir-lo, el va avisar que correria grans perills i patiments si emprenia el camí de retorn. Ulisses, però, continuava ferm en el seu desig: per damunt de tot, volia tornar a la seua vida de petit rei d’una petita illa grega, amb la seua modesta esposa (que contribuïa a l’economia reial amb els seus brodats artesanals) i amb aquell fill que havia salvat de morir sota una rella —no s’estilava l’objecció de consciència i Ulisses, en ginys tan fèrtil, que no veia gens clar aquell afer de Troia, es va fingir boig i llaurava sal, fins que Palamedes, en col·locar el nadó en el camí de la fulla esmolada, el va obligar a descobrir-se— quan encara anava amb bolquers i que feia anys que devia ser a l’altra banda de la rella, llaurant com un príncep.

També nosaltres, com Ulisses, fa mesos que som presoners, no d’una nimfa (que ja no s’estilen), sinó de la por a un ésser que no podem veure, un ésser poderós, despietat i incomprensible —com els antics déus. No pas presoners a una illa (que sempre té un puntet de romanticisme, un quelcom de poètic), sinó a casa nostra, el lloc més prosaic del món —tan prosaic que vam haver d’inventar les vacances per tindre una excusa per fugir-ne. I no és la promesa de la joventut i de la vida eternes a mantindre’ns captius a ca nostra, no, sinó la por —sempre la por!— a la malaltia i a la mort.

Així, doncs, les nostres cases han esdevingut les nostres Ogígies particulars: assumir-ho m’ha portat a identificar la meua casa virtual amb l’illa de la nimfa Calipso; o, com preferisc recordar, amb l’illa on el més astut i el més humà dels herois, va tindre la inestimable fortuna de ser estimat per una nimfa (i ni tan sols ho va saber apreciar). Descobrim les nimfes que amaguen les nostres Ogígies i valorem-les, doncs, amb més sensibilitat que Ulisses.

Deixa un comentari