Recuperar la connexió a Internet després de tornar de suspensió

Evitar els problemes de connexió a Internet en tornar de suspensió o hibernació. Família Debian.

Un dels pitjors maldecaps com a usuari de sistemes GNU/Linux és el fet que, en tornar de suspensió o d’hibernació, la connexió a Internet dóna grans problemes. El més freqüent és el que jo anomene «la falsa connexió»: l’indicador informa que estem connectats a la xarxa, però aquesta connexió és inoperant, no ens permet cap interacció, siga navegant o siga amb un ping. Per sort, he trobat un vídeo tutorial que, de moment, m’ha funcionat en el 100% dels portàtils (dos, per a ser exactes) on he aplicat el sistema. Si voleu anar a la font, aquest n’és l’enllaç (gràcies, jen0f0nte); després, he vist que la mateixa informació es troba reflectida en aquest article. El que segueix és una simple traducció amb algun detall de la meua collita; se suposa que aquest sistema funciona en tots els sistemes de la família Debian, però ignore si funcionarà amb d’altres famílies.

El primer que cal fer és obtenir la indicació del controlador que administra la connexió. Això ho fem amb l’ordre [1]lshw, list hardware, és una ordre que sol estar present en tots els sistemes GNU/Linux; de no ser així, es pot instal·lar amb sudo apt-get install lshw (o una ordre equivalent si no esteu emprant … Continue reading:

# lshw -C network

L’opció –C network farà que lshw ens informe només sobre el maquinari relacionat amb la connexió a Internet. La informació que obtindrem serà similar a:

# lshw -C network
*-network
description: Wireless interface
product: RT5390 Wireless 802.11n 1T/1R PCIe
vendor: Ralink corp.
physical id: 0
bus info: pci@0000:03:00.0
logical name: wlp3s0
version: 00
serial: XX:XX:XX:XX:XX:XX
width: 32 bits
clock: 33MHz
capabilities: pm msi pciexpress bus_master cap_list ethernet physical wireless
configuration: broadcast=yes driver=rt2800pci driverversion=5.4.0-80-generic firmware=0.40 ip=192.168.1.38 latency=0 link=yes multicast=yes wireless=IEEE 802.11
resources: irq:17 memory:f7900000-f790ffff
*-network
description: Ethernet interface
product: RTL8111/8168/8411 PCI Express Gigabit Ethernet Controller
vendor: Realtek Semiconductor Co., Ltd.
physical id: 0.2
bus info: pci@0000:04:00.2
logical name: enp4s0f2
version: 0a
serial: XX:XX:XX:XX:XX:XX
width: 64 bits
clock: 33MHz
capabilities: pm msi pciexpress msix vpd bus_master cap_list ethernet physical
configuration: broadcast=yes driver=r8169 latency=0 multicast=yes
resources: irq:19 ioport:d000(size=256) memory:f2104000-f2104fff memory:f2100000-f2103fff

L’exemple es refereix a un portàtil amb una targeta sense fils (Wireless) i una altra amb cable (Ethernet). De tota aquesta informació, només ens interessa la que trobem després de driver=, és a dir, els noms del controladors de cada targeta: rt2800pci i r8169 respectivament.

El següent pas és crear un fitxer de configuració amb una instrucció que protegirà el funcionament d’aquests controladors. El fitxer a crear és /etc/pm/config.d/unload_modules; calen privilegis d’administrador per a fer-ho:

# vim /etc/pm/config.d/unload_modules

L’ordre que haureu d’escriure en aquest fitxer és:

SUSPEND_MODULES="$SUSPEND_MODULES rt2800pci r8169"

És clar, vosaltres haureu d’emprar els noms dels drivers que us haja donat lswd. Òbviament, podeu emprar l’editor que més us agrade. I, després d’això, ja podeu posar l’ordinador en suspensió: en tornar-ne, la connexió a Internet, siga per WiFi, siga per cable, hauria de funcionar.

Referències, comentaris, destrellats...

Referències, comentaris, destrellats...
1 lshw, list hardware, és una ordre que sol estar present en tots els sistemes GNU/Linux; de no ser així, es pot instal·lar amb sudo apt-get install lshw (o una ordre equivalent si no esteu emprant una distro de la família Debian).

L’home savi

Un conte sobre virtuts i defectes.

Això era i no era un simpàtic grup d’impresentables que, un dia, entre cervesa i cervesa, van decidir fundar un club esportiu. El Josep era un presumit que només volia que aparentar i relacionar-se socialment; el Jordiet, un pretensiós que se les donava d’intel·lectual; el Manel, un tiquis-miquis insofrible, i, el Joan, un fanàtic del motor amb ínfules de pilot de fórmula u.

En un dels primers esdeveniments que van organitzar, l’Ivà va proposar:

―Manel, tu que ets tan rigorós, podries ser el director de cursa. I, Joan, tu que condueixes tan bé, podries ser el xofer del director de cursa. En canvi, tu, Josep, que tens tan bon tracte, podries anar a l’aeroport a recollir als atletes que vénen de l’estranger; podries posar-te aquell vestit nou tant elegant, i anar-hi amb el BMW tan novet que tens, que aniran més amples. I tu, Jordiet, que escrius tan bé, podries ser el director de la revista de l’esdeveniment.

―Sí, sí! ―van dir tots entusiasmats i afalagats.

I, així, van acabar organitzant una competició que va sorprendre tothom, premsa estrangera inclosa: una colla de diletants havia organitzat, a cost gairebé nul i en un temps rècord, l’esdeveniment perfecte.

Poc després, la premsa va entrevistar l’Ivà, que ho havia coordinat tot:

―Té molt de mèrit això que han fet. I vostè, en particular, ha sabut treure profit de les qualitats de tots els membres de l’equip.

―S’equivoca, senyoreta: jo no he tret profit de les qualitats de ningú, sinó dels defectes.

―Com?!

―Sí, mire: qualsevol moniato sap traure suc de les habilitats i de les virtuts dels altres, això no té cap mèrit. Jo trac profit dels defectes dels altres; a primera vista, pot semblar més difícil, però, com que tots tenim molts més defectes que virtuts, quan saps com fer-ho, resulta molt més efectiu.

―Aleshores, vostè té la qualitat de saber aprofitar els defectes dels altres! Això té un gran mèrit!

―No, mire, tampoc no és això: jo tinc el vici de detectar les febleses dels altres per a aprofitar-me’n: sóc venedor a comissió i, gràcies a això, sempre he pogut fer bones vendes.

Ensenyament: «L’home savi converteix els defectes en virtuts i transforma els inconvenients en avantatges. Qui diu l’home savi, diu el venedor a comissió.»

Un alies per matar una aplicació que no es vol tancar

Massa sovint, el Kodi es resisteix a l’ordre de tancar, cosa que m’obliga a recórrer al kill -9. Amb un alies, simplifique el procediment habitual.

L’amic Zorion m’ha fet notar, via Mastodon, que el procés es pot simplificar amb una comanda que jo desconeixia, pkill. Efectivament, després de consultar-ne el man i de fer-hi un parell de proves, he vist que, per tancar correctament Kodi, hi ha prou amb pkill -9 kodi.bin, de manera que ni tan sols necessite recórrer a un àlies. Apa, ja està, no cal que llegiu la resta de l’article. Gràcies a Zorion![1]Això sí, la diversió i tot el que he après en el procés no m’ho treu ningú 🙂 .

Massa sovint, el media center Kodi es resisteix a l’ordre de tancar, cosa que m’obliga a recórrer al kill -9. Amb un alies, m’estalviaré el procediment habitual (que implica escriure un parell d’ordres en el terminal):

$ ps -e | grep kodi
8457 ? 00:00:00 kodi
8462 ? 00:00:20 kodi.bin
$ kill -9 8462

Senzill, però tediós, repetitiu. Vaig decidir automatitzar-ho amb un àlies que inclouria al .bash_aliases. Després d’investigar en els documents man i en un parell de pdf molt útils, he arribat a arribat a crear el següent àlies que m’ho soluciona:

alias killkodi='victima=`ps -e | grep kodi.bin | tr " " ";" | cut -f1 -d \;` ; if [ "$victima" = "" ] ; then victima=`ps -e | grep kodi.bin | tr " " ";" | cut -f2 -d \;` ; fi ; kill -9 $victima'

Dificultats a resoldre

Es tractava, com feia manualment, d’obtenir (amb ps - e | grep kodi.bin) l’identificador numèric del procés per a utilitzar-lo en l’ordre kill -9; amb cut, es pot obtenir el fragment desitjat (considerat com un «camp» en una línia de text). El problema és que l’identificador pot constar de quatre xifres o de cinc; en el primer cas, això fa aparèixer un espai blanc al davant, cosa que converteix l’indicador en el segon camp; en canvi, si consta de cinc xifres, no hi ha cap espai en blanc al davant i, aleshores, l’indicador és el primer camp de la línia.

La solució passa per introduir un if ... then ... fi després d’extreure el primer camp de la línia i comprovar si el fragment extret és una cadena nul·la [""]; de ser així, cal extreure’n el segon, que contindrà el codi que busquem. En canvi, si la primera cadena que hem extret no és nul·la, no cal fer-hi res més perquè ja hem obtingut el codi numèric que cercàvem, l’hem assignat a la variable $victima i podem emprar kill -9 $victima sense més complicació.

Implementació de la solució

Ús l’explique breument els blocs lògics que formen l’ordre:

  1. de primer, assigna a la variable $victima el valor del primer camp (victima=`ps -e | grep kodi.bin | tr " " ";" | cut -f1 -d \;`) ;
  2. si $victima es una cadena nul·la (if [ "$victima" = ""]), aleshores (then) assigna a $victima el valor del segon camp (victima=`ps -e | grep kodi.bin | tr " " ";" | cut -f2 -d \;`); finalment,
  3. mata l’aplicació utilitzant-ne l’indicador numèric correcte (kill -9 $victima).

Ja estava familiaritzat[2]Més que familiaritzat, n’estava fart. amb ps -e | grep kodi.bin per a obtindre l’indicador de l’aplicació que volia matar, així com amb kill -9. Vaig haver, però, de descobrir cut per a automatitzar l’extracció de l’indicador de l’aplicació, i de tr per a establir prèviament un separador de camps fàcil de manipular [;][3]Escalera, Sergio; Masip, David. Iniciació a l’administració de sistemes. Universitat de Barcelona, Dept. Matemàtica Aplicada i Anàlisi (presentació en pdf). Diapositives 182 i 183.. Com que estava desentrenat amb això del Bash, em va vindre bé consultar una breu introducció per refrescar conceptes molt bàsics[4]Suppi Boldrito, Remo. Programació d’ordres combinades (shell scripts). UOC. Document en pdf..

Espere que la representació dels tres tipus de cometes utilitzats en el codi siga la correcta! Els comandaments que proporcionen el codi numèric que s’ha d’assignar a $victima van entre accents greus [`]. La definició del àlies va entre cometes simples ['], cosa que obliga a emprar les cometes dobles ["] per indicar arguments a l’ordre tr.

Ara, sí, ja puc tancar el Kodi des del terminar de manera ràpida i còmoda.

Referències, comentaris, destrellats...

Referències, comentaris, destrellats...
1 Això sí, la diversió i tot el que he après en el procés no m’ho treu ningú 🙂 .
2 Més que familiaritzat, n’estava fart.
3 Escalera, Sergio; Masip, David. Iniciació a l’administració de sistemes. Universitat de Barcelona, Dept. Matemàtica Aplicada i Anàlisi (presentació en pdf). Diapositives 182 i 183.
4 Suppi Boldrito, Remo. Programació d’ordres combinades (shell scripts). UOC. Document en pdf.

Jugant amb l’Idèfix

0. Introducció: us presente l’Idèfix

Idèfix, l’entremaliat gosset d’Obèlix, obra de Goscinny i Uderzo.

No, el meu Idèfix no és cap gosset blanc entremaliat, sinó allò que fa alguns anys anomenàvem «ultraportàtil» («ultrabook», en deia la publicitat en anglès). De fet, va ser el primer ultraportàtil que es va comercialitzar per aquestes terres allà pel juliol del 2008: un ASUS EeePC 701, amb una unitat interna sòlida (no, no era encara un SSD com els actuals) de 4GB, amb 512 MB de RAM (que aviat vaig ampliar a 1 GB, bona decisió) i amb un processador Intel Celeron M a 600 Mhz.

En aquella època, els portàtils «normals» solien pesar al voltant de 3 kg i empraven pantalles de 15 polzades; amb 934 gr i una mida equiparable a la d’un llibre de tapa blana, aquest model va ser tota una revolució. D’acord que la pantalla, de només 7 polzades i resolució de 800×480, es troba una mica per sota del límit de la confortabilitat, i que el teclat es tan petit que acabe amb els dits endolorits si el faig servir gaire estona. Tanmateix, l’Idèfix em va ensenyar la diferència entre portàtil (1 kg) i transportable (3 kg).

Amb unes limitacions tan grans de recursos, el van fer funcionar amb una GNU/Linux molt adaptada, la Xandros, i cal reconèixer que anava molt bé. També es podia aconseguir amb una versió adaptada del Windows XP, però sembla que els compradors els tornaven l’endemà mateix perquè no era allò que esperaven.

Sí, aquest sí que és el meu Idèfix. Petitó, blanquet, entremaliat… era impossible triar-li un altre nom!

La Xandros, al cap d’algun temps, va deixar de tenir actualitzacions i això em va portar a instal·lar-hi altres distros. En un primer moment, la Lubuntu i la Bodhi Linux va anar-hi molt bé; aviat, però, els instal·ladors es negaren a funcionar perquè van passar a requerir un mínim de 5 GB d’espai en el disc dur. Per sort, l’Idèfix porta una ranura SD i, en targetes de fins a 32 GB, vaig instal·lar-hi diverses distros; dissortadament, això alentia moltíssim el sistema i, com que ja m’havia fet amb un altre ultraportàtil una mica més potent, el petit de la casa va quedar inactiu.

Els problemes per a mantindre en funcionament l’Idèfix, per tant, ja els podeu imaginar:

  • cada cop hi ha menys distribucions de 32 bits,
  • les poques que hi queden no són tan lleugeres com caldria (empren escriptoris lleugers, però ací en cal algun d’ultralleuger).
  • tot i que els requeriments mínims de disc dur són inferiors en alguns casos, l’instal·lador no permet instal·lar el sistema en la unitat interna de 4 GB de l’Idèfix, sinó que exigeix 5 GB.

Així, fins i tot la ultralleugera antiX es resistia a ser instal·lada sobre aquesta màquina per aquella limitació d’espai. Per sort, la meua imaginació em va suggerir que potser (potser!) hi havia alguna possibilitat, vist que, un cop instal·lada, l’antiX Base ocupa menys de 3 GB.

I la imaginació em va proposar:

  1. particionar la targeta perquè, en acabar el procés, contingués el /home, el /var el /tmp i la partició swap;
  2. instal·lar antiX sobre la targeta (en la partició /home);
  3. copiar el sistema de la targeta a la unitat interna;
  4. actualitzar el GRUB2 per iniciar des del sistema en la unitat interna, i
  5. modificar el fstab per ajustar el funcionament de les particions en la targeta.

Si tens experiència com a administrador de sistemes, tot aquest itinerari et deu semblar elemental, evident, senzillíssim; de fet, molt probablement coneixeràs alguna manera molt més senzilla i eficaç d’aconseguir l’objectiu. Jo sóc professor de literatura i, la veritat, dubtava molt que no se’m presentaren algunes dotzenes d’imprevistos abans d’arribar al final i no tenia clar si ho aconseguiria. Però, ací hem vingut a jugar, no? Doncs, em vaig posar a jugar amb l’Idèfix.

Tot seguit, us descric amb una mica més de detall el conjunt d’operacions que vaig acabar fent.

1. Particionar la targeta SD

Vaig agafar una targeta SD de 32 GB i la vaig dividir en quatre particions:

  1. sdb1, la més gran (27 GB), on instal·laria antiX en el primer pas i que, en acabar el procés, només contendria el /home (cosa que asseguraria una certa usabilitat a la màquina);
  2. sdb2, de 3 GB, on, al final, muntaria /var (aquí, per exemple, van a parar els paquets descarregats abans de ser instal·lats en el sistema; és un directori que pot créixer bastant i que no tenia gaire sentit deixar-lo en la unitat interna);
  3. sdb3, d’1 GB, on acabaria muntant /tmp per motius similars a l’anterior, i, finalment,
  4. sdb4, d’1 GB, que formataria com a swap.

2. Instal·lar antiX sobre la targeta i copiar la instal·lació a la unitat interna

Aquesta part em va resultar complexa, però fascinant:

  1. vaig inserir la targeta SD GB a l’Idèfix;
  2. vaig instal·lar antiX Base 19.3 a la targeta (això no tenia cap dificultat);
  3. un cop instal·lada, vaig copiar tot el contingut de la targeta a la unitat interna (Parted Magic, la distro live de manteniment, és ideal per a aquestes coses);
  4. vaig arrancar l’Idèfix amb l’antiX des de la targeta (en aquest punt, GRUB2 encara no sabia res de la instal·lació sobre la unitat interna);
  5. vaig fer un chroot i vaig passar el control a l’antiX de la unitat interna;
  6. vaig actualitzar el GRUB2 (cosa que va crear una entrada per a l’antiX actiu, és a dir, el de la unitat interna, i una altra per al que encara es trobava en la targeta), i
  7. vaig reiniciar la màquina: amb gran satisfacció, vaig comprovar que l’antiX arrancava sense problemes i que / estava correctament muntat a /dev/sda1 (la unitat interna) i no pas a /dev/sdb1 (la targeta).

3. Ajustos finals

La part més complicada havia funcionat tal com jo esperava (encara salte d’emoció al pensar-ho cada cop que encenc l’Idèfix). Em faltava, però, realitzar alguns ajustos menors; vaig engegar un altre cop des de un USB amb el Parted Magic i:

  1. sobre la targeta, en la partició del sdb1, vaig esborrar-ho tot i vaig deixar-hi només el contingut del /home;
  2. sobre el fstab, vaig crear les entrades corresponents a les particions /home, /var i /temp, que em permeten dedicar la major part de la unitat al sistema, i
  3. en la unitat interna, vaig recuperar una mica d’espai en esborrar tot el contingut de les particions /home, /var i /temp.

Després d’això, un altre reinici de l’Idèfix, des de l’antiX definitivament instal·lada a la unitat interna, em va servir per a comprovar que tot rutllava com havia calculat. Buf, quin descans…

4. Observacions sobre antiX 19.3

L’últim cop que havia instal·lat antiX anava per la versió 17. Tot i que aconseguia tot allò que prometia (fer funcionar una màquina de pocs recursos), tenia alguns inconvenients pràctics importants; el més destacat d’aquests inconvenients (per a mi) era el relacionat amb la connectivitat WiFi: l’aplicació que la controlava era talment manual que calia configurar la xarxa cada cop que iniciaves la màquina.

Ara que hi pense, potser vaig jo, que no vaig saber trobar la manera de fer-li memoritzar aquelles dades. Roman, però, el fet que no era ni intuïtiu ni senzill de fer.

En canvi, l’antiX 19.3, fins i tot el versió Base, proporciona l’aplicació Connman, que sí que recorda aquestes configuracions i et facilita la vida. I, en conjunt i de moment, aquesta versió m’està resultat molt més còmoda que l’anterior.

5. Conclusions

Tot i disposar d’un sistema actualitzat, l’Idèfix continua essent una màquina amb recursos molt limitats. Així, la major de les aplicacions que hi tinc instal·les són les que ja portava l’antiX Base, entre les que predominen les d’interfície CLI (em sembla que el Firefox és l’única aplicació gràfica destacable que portava, i l’única que he afegit després és Emacs). Per sort, estic acostumat a algunes aplicacions CLI i, per a l’ús que li estic donant (fer una ullada a la web i prendre alguna anotació), és suficient.

Després d’un parell de setmanes, vaig quedar tan satisfet d’aquesta versió que vaig acabar instal·lant antiX 19.3 Full sobre altres dues màquines també molt antigues i també amb molt pocs recursos: la HP Compaq nx 6110 (que acaba de complir 15 anys i només compta amb 1,5 GB de RAM) i la Dell Latitude 2110 (que acaba de fer-ne 12 i té una RAM de 2 GB). Així, doncs, les tres màquines de 32 bits que tinc en servei actiu treballen totes amb l’antiX, que s’ha convertit en la meua distro de referència per a aparells antics i limitats.

Tanmateix, reconec que antiX pot resultar incòmoda per a un usuari sense experiència amb els sistemes GNU/Linux. D’altra banda, la seua estètica és força austera, i això també pot fer enrere més d’un usuari. Ara bé, si l’objectiu principal és mantenir en funcionament màquines pobres en recursos, no ho dubteu, antiX us ofereix tot això més l’estabilitat i la riquesa de paquets de Debian, en la qual es basa. I això és, justament, el que jo buscava.

Per què no votaré el 14F

Des del colp d’estat que va patir Catalunya el 2017, els disbarats s’han succeït sense treva: un govern i un president legítims, desposseïts dels càrrecs, perseguits amb argúcies legals incompatibles amb l’estat de dret i condemnats injustament o refugiats a l’exili (tal com van demostrant les sentències de la justícia europea, amb la neutralitat que no podrà tindre mai una de les parts en conflicte); unes eleccions convocades per qui no en tenia la potestat i acotades per fer-hi vèncer els d’un bàndol concret (cosa que, tot i que va passar, no els va servir per a obtenir el govern de Catalunya); tres candidats a president, impedits de presentar-se a la votació que els hauria elegit, sempre amb argúcies legals; un altre president destituït (amb les ja consuetudinàries argúcies legals, que formen part de la nova normalitat catalana i espanyola, ens agrade o no), un altre govern enderrocat i unes altres eleccions convocades a corre-cuita (al bell mig d’una pandèmia com no havíem viscut des de feia un segle) i sempre amb la finalitat descarada de fer-hi vèncer el bàndol dels imperialistes. I, pel mig, repressió i persecucions sense fi contra tot aquell que intentara contrastar la poderosa voluntat de l’estat menys democràtic d’Europa. Amb tot això, seria natural sentir-se cansat, decebut i superat fins a llançar la tovallola.

I, tanmateix, tot i sentir-me cansat, decebut i superat, no per tot això que acabe d’enumerar, sinó per la nefasta, curta de mires i egoista gestió dels partits autoanomenats independentistes, que no fan sinó barallar-se entre ells com xiquets a la porta de l’escola en lloc d’acordar una estratègia comuna i actuar tots a una per un objectiu que, ja ho estem veient, no comparteixen; tot i el neguit i l’angoixa que em produeixen aquests irresponsables, dic, jo aniria a votar. Jo hauria anat a votar. Per responsabilitat? Per militància? Per tocar els nassos a tots aquells que ens volent sotmesos i muts? No n’estic segur; però hauria anat a votar.

Però, no ho faré. No ho faré el 14 de febrer, si més no.

No votaré perquè, en plena pandèmia, amb uns indicadors cada cop més negres, més pessimistes, més tràgics, no s’haurien de celebrar eleccions: els metges adverteixen del desbordament del sistema sanitari, que ja és una realitat en molts llocs; els especialistes alerten de la duresa i de la perillositat de les noves variants del virus (que, segons sembla, no s’estan rastrejant de forma específica, i caldria preguntar-se per què no s’està fent aquest seguiment); les estadístiques mostren un augment tan agut que les famoses corbes de noves infeccions, d’ingressos i de defuncions, s’han transformat en rectes gairebé verticals; i les autoritats comunitàries i locals, les que tenen un contacte més directe amb la realitat de cada lloc, apliquen les mesures més extremes que poden, entre les quals hi havia l’endarreriment de les eleccions fins a un moment més favorable des del punt de vista sanitari.

Però, el govern de l’estat, la partida monàrquica de Pedro Sánchez, creu que és en aquest precís moment quan es donen les condicions per a obtenir un resultat favorable a les eleccions i, un altre cop amb argúcies legals, l’estat (que no està format només pel govern, tot és estat i tot funciona a una, marcialment) desactiva l’endarreriment de les eleccions i torna a imposar la data del 14 de febrer, per a desesperació dels metges i dels desafortunats «guanyadors» de la loteria de les meses electorals. Sense preocupar-se de quants infectats es puguen arribar produir durant els actes de campanya, durant les votacions, durant el recompte, sense sentir-se responsables de les morts que se’n derivaran, l’estat espanyol vol mantenir les eleccions, aquestes eleccions a les que ha dedicat, fins i tot, el seu ministre de sanitat (potser la història el recordarà com el Desertor de la Pandèmia). Per a l’estat espanyol, aquests morts pagaran la pena si aconsegueixen implantar un govern espanyolista en la Generalitat de Catalunya.

Jo, per res del món voldria caure en la profunda immoralitat i manca d’ètica que aquesta postura representa. No vull ser còmplice d’aquesta barbaritat, d’aquesta carnisseria i, per tant, no aniré a votar. Perquè, el 14 de febrer, votar representa:

  • posar-me en perill de contagi i, en conseqüència,
  • posar en perill les persones amb qui em relacione, posar en perill família, amics i companys de treball;
  • posar en perill els membres de les meses i els interventors, que
    • estaran en contacte amb mi i que
    • hauran d’emprar un temps en comptar el meu vot;
  • posar en perill els periodistes que hauran de cobrir la notícia;
  • posar en perill tots aquells que, d’una manera o d’una altra, hauran de desplaçar-se i actuar per servir la infraestructura de les eleccions.

I, no, dissortadament, no crec que el vot per correu elimine tots aquests riscos: el vot per correu també requereix ser comptat adequadament i, pel que sé, són uns quants els sobres i uns els quants documents que cal examinar per cada vot, temps que els membres de les meses hauran de dedicar-hi, vés a saber en quines condicions, però, sens dubte, quan ja es trobaran cansats de tota la jornada i amb la guàrdia baixa, amb més probabilitat de cometre errors en les mesures de protecció. No és, per tant, una solució que jo puga acceptar.

Per això, perquè no vull sentir-me responsable de l’augment de contagis i de defuncions que, amb tota probabilitat, es registrarà en els dies posteriors (si és que s’acaba duent a terme aquesta bogeria), no votaré el 14 de febrer: és una qüestió d’escala de valors i jo no em rebaixaré al nivell de l’estat espanyol.

Per primer cop en ma vida, no votaré.

Martirologi de Yunohost (4) – Actualitzant a Yunohost 4.0

La setmana passada em vaig decidir a actualitzar el Yunohost i passar a la versió 4, que va sortir fa alguns mesos. La idea era seguir els apunts d’en Xaloc[1] i creuar els dits molt fort perquè tot anés bé. I, no, no puc dir que haja anat com la seda (tot i que em vaig sortir, no patiu). Us explicaré la meva epopeia en tres parts:

  1. El problema de les dependències cícliques
  2. La solució de l’accés via SSH
  3. El misteri de Nextcloud
  4. Conclusions

1. El problema de les dependències cícliques

Vaig començar l’operació aplicant els passos descrits pel Xaloc. Com que fa temps que se’m va desconfigurar l’accés per ssh, vaig accedir en local i, després d’actualitzar amb apt-get i amb aptitude, vaig executar les següents ordres:

# yunohost tools update
# yunohost tools upgrade --system
# yunohost tools migrations migrate

I, fins ací, tot va anar bé, cap missatge d’error. Els problemes van començar després de la següent ordre (ja ens havia avisat en Xaloc que aquí era on començava de debò l’actualització i que era el punt on podien aparèixer els problemes):

# yunohost tools migrations migrate --accept-disclaimer

L’execució es va aturar i em va donar un espaventós missatge d’error amb tota una llista de paquets que no havia pogut actualitzar i unes indicacions que, de primer, no em deien gran cosa:

Després d’un parell d’intents infructuosos, em vaig fixar en les darreres línies i vaig veure que feien referència a uns logs; vaig executar les ordres suggerides per accedir-hi:

# yunohost log display 20200504-205424-letsencrypt_cert_install-ggrappa.nohost.me --share
# yunohost log display 20210113-094613-tools_upgrade --share

Que, respectivament, em van crear els enllaços a sengles logs que vaig llegir amb atenció:

L’únic que hi vaig entendre és que hi havia un problema de dependències i no es podien instal·lar alguns paquets perquè mancava la versió adequada de php7.3-curl. Així, doncs, vaig intentar instal·lar aquest paquet amb apt-get:

# apt-get install php7.3-curl

Vaig obtenir un altre missatge d’error que m’indicava l’absència d’una dependència, el paquet libcur4. En repetir l’estratègia i tractar d’instal·lar-lo manualment, vaig obtenir una altra llista de dependències que no es podien resoldre, entre les quals… el paquet php7.3-curl : és això el que s’entén per dependència cíclica, oi?[2]

Després d’una lenta i llarga sèrie d’intents infructuosos (i gairebé desesperants) vaig tindre una intuïció: el dia anterior havia afegit al Yunohost una aplicació, CodiMD[3], que m’havia semblat molt interessant; però, per algun motiu, la instal·lació no havia anat bé, no apareixia en llista d’aplicacions instal·lades que em mostrava la interfícies gràfica, però sí apareixia en la llista si la demanava per terminal:

# yunohost app list

D’altra banda, semblava accessible via web… tot i que tampoc aconseguia entrar-hi). Així, doncs, la vaig desinstal·lar.

# yunohost app remove codimd

Després d’això, i per precaució, vaig fer una actualització emprant les eines habituals de Debian:

# apt-get update ; apt-get -y upgrade ; aptitude update ; aptitude -y safe-upgrade

Finalment, vaig recomençar el procés amb aquelles quatre ordres del principi:

# yunohost tools update
# yunohost tools upgrade --system
# yunohost tools migrations migrate
# yunohost tools migrations migrate --accept-disclaimer

I, per fi, el sistema es va actualitzar (i vaig ballar una conga d’u al voltant de la taula).

2. La solució de l’accés via SSH

Feia mesos, però, que el meu Yunohost arrossegava un problema: en algun moment, i no he pogut esbrinar per quina causa, l’accés en local via ssh havia deixat de funcionar. Com que tinc la Raspberry connectada a la tele i puc accedir-hi en local en qualsevol moment, havia anat postposant la cerca d’una solució a aquest inconvenient.

Xaloc m’havia aconsellat de resoldre-ho abans d’iniciar l’actualització, però… vaig pensar que potser (potser!) l’actualització solucionaria el problema (la documentació[4] que vaig consultar em va resultar una mica complexa: ja no tinc les neurones de quan era jove!) i, bé, així ha estat: en un moment de l’actualització (l’última, la que va funcionar), el procés es va interrompre per preguntar-me què havia de fer respecte al fitxer de configuració del ssh (no me’n vaig apuntar el detalls): conservar-ne la versió antiga o instal·lar-ne la nova. Vaig optar per la segona opció.

Quan va acabar la instal·lació, vaig intentar accedir al servidor des d’una altra màquina via ssh: no vaig poder, però vaig observar que l’error que em donava era diferent. Vaig investigar una mica[4], vaig modificar una línia en aquell fitxer, vaig reiniciar el servei ssh i… solucionat!

3. El misteri de Nextcloud

Després d’actualitzar el sistema, vaig comprovar que algunes aplicacions no estaven al dia: Jirafeau, Moodle i Nextcloud. Via interfície web vaig actualitzar les dues primeres amb normalitat. Tanmateix, Nextcloud em va donar error i no va romandre en la versió 19.0.3 (l’actual és la 20).

Vaig intentar actualitzar aquesta peça fonamental del meu servidor via terminal amb l’ordre:

# yunohost app upgrade nextcloud

Els logs indicaven un problema per l’existència prèvia d’un backup d’aquesta aplicació. He investigat una mica (l’opció --help de l’ordre yunohost és una meravella), he obtingut la llista dels backups existents amb:

# yunohost backup list

He descobert que hi havia dos del Nextcloud i els he esborrat amb:

# yunohost backup delete nextcloud-pre-upgrade1
# yunohost backup delete nextcloud-pre-upgrade2

Després, he tornat a intentar actualitzar l’aplicació, però he obtingut un altre tipus d’error que no vaig saber interpretar. Per sort, un parell de dies després, vaig tornar a actualitzar el sistema (amb apt-get i aptitude), vaig tornar a intentar l’actualització de Nextcloud i, finalment, es va dur a terme satisfactòriament.

4. Conclusions

4.1. Complexitat

El procés d’actualització de Yunohost és complex:

  1. en primer lloc, actualitza la versió de la distro (Debian ha passat de la versió 9 a la 10);
  2. després, actualitza Yunohost (de 3.89a 4.14.4);
  3. finalment, cal comprovar si hi ha alguna aplicació de Yunohost pendent d’actualització i fer-ho manualment.

Això vol dir que el procés és llarg i que les complicacions són inevitables: cal temps i cal assegurar-nos de poder obtenir tota la informació complementària que ens puga caldre. I és molt recomanable tindre accés físic al servidor: jo no m’atreviria a intentar-ho en remot, per si falla la connexió.

4.2. Simplicitat

Els autors de Yunohost fan una feina extraordinària i ens ofereixen una eina que simplifica enormement, no només la creació i el manteniment d’un servidor amb múltiples funcions, sinó que també simplifica la tasca d’actualització de versió: no vull pensar com hauria estat de complicat intentar tots aquests passos manualment!

En particular, la gestió via terminal amb l’ordre yunohost és molt clara, increïblement intuïtiva (les ordres es poden intuir si saps què vols fer —i si saps dir-ho en anglès, és clar—). A més a més, l’opció --help soluciona tots els dubtes d’una manera clara i amb explicacions molt simples i directes. Crec que, molt ràpidament, aniré deixant de banda la interfície web (que també és clara i eficaç, atenció) i aniré passant al terminal per a la major part de les tasques de manteniment.

4.3. Precaucions

És molt important comprovar, abans d’intentar instal·lar una nova aplicació de Yunohost, si és compatible o no amb la nostra arquitectura, en especial si treballem amb una Raspberry.

Anàlogament, cal evitar les aplicacions poc estables (no he patit encara aquest problema, però imagine que podria donar problemes similars a l’anterior).

4.4. El futur

Hi ha aplicacions que no funcionen sobre la Raspberry i que m’interessen molt, com ara aquest CodiMD, però també Jitsi i OnlyOffice. Per poder instal·lar-les, hauria de migrar el meu sistema a un PC (no m’atrau la idea de llogar espai en un servidor comercial: vull tenir les meues dades a casa, aquesta és la gràcia de Yunohost). Crec que tinc la màquina adequada per a aquest projecte i només és qüestió de temps.


[1] Mini resum d’en Xaloc

[2] Vaig intentar resoldre les dependències cícliques aplicant les instruccions d’aquest article, però no vaig obtenir cap resultat (la dependència cíclica semblava un símptoma, no pas l’origen del problema). Tot i això, el text em va resultar clar.

[3] Marcel Costa em va comentar, després, que CodiMD no funciona en la Raspberry, de manera que, sí, aquesta devia ser la causa del problema.

[4] Habilitar usuario root en conexiones ssh en Debian

El dret a no treballar

Publicat originàriament el 25 de febrer de 2019 a El dret a no treballar.

Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo.

Constitución española de 1978. Título I. De los derechos y libertades fundamentales. Capítulo segundo. Derechos y libertades. Sección 2ª. De los derechos y deberes de los ciudadanos. Artículo 35.1

La major part dels estats moderns, o almenys els occidentals, solen reconèixer el treball com un dret. Al darrere, hi ha posicionaments ideològics de diverses inclinacions que solen descriure el treball com una via per a la autorealització personal. Des de posicionaments religiosos (del tipus «l’oci és el pare de tots els vicis»), fins a, oh sorpresa, marxistes («tan sols quan l’home és productivament actiu pot trobar un sentit a la seva vida»); pel que fa als ideòlegs del capitalisme liberal, no m’he atrevit a escarbar-hi. Però, no ens hi deixarem entabanar, oi? Darrere d’aquestes justificacions només hi ha un objectiu: convéncer-nos que treballar és bo i que és bo per a nosaltres. Però, com deia el filòsof: «Si treballar fos bo, treballarien els rics.»

De moment, el que m’interessa és el concepte del «dret a treballar». Atenció: el dret. Jo tinc dret (o vós en teniu) a fer alguna cosa si puc (si podeu) triar lliurement entre fer-la i no fer-la. Triar lliurement: aquest és el problema. L’article citat al principi, per tant, com que defineix el treball com un deure i com un dret al mateix temps, és, com a mínim, sorprenent. De fet, semblaria que tots els rics que no treballen estan incomplint la Constitució; però, com que ja sabem que els compliments i incompliments de la Constitució espanyola són matèria que no sempre sembla seguir els dictats de la raó, passarem endavant com si aquell article només parlés del dret al treball.

Molt probablement, vós, com jo, no teniu la possibilitat de viure sense treballar perquè vós, com jo, vau cometre l’imperdonable error de nàixer pobre. I vós, com jo, us resigneu a treballar cinc dies a la setmana si sou afortunat. I, si sou afortunat, treballareu sota les condicions d’un contracte que, ves per on, us obliga (ai, sí, us obliga) a treballar sota uns horaris concrets al llarg de la setmana. Tindreu, si sou afortunat, els diumenges lliures, o potser diumenge i dissabte o altres dos dies qualssevol de la setmana; ah, i també alguns ponts i una cosa anomenada vacances. Però, no ens deixem enganyar: aquests festius setmanals, aquests ponts, aquestes vacances, només ens concedeixen el temps estrictament necessari i imprescindible per recuperar les forces per… continuar treballant.

Així, doncs, el treball, un cop n’hem signat el contracte, es transforma en una obligació. I, si és una obligació, ha deixat de ser un dret: oi que, en algun moment de la vostra vida, heu maleït l’obligació de treballar? Doncs, això.

Ara bé, d’aquesta obligació (obligació universal, segons l’article de la Constitució citat a l’inici), se’n lliuren unes poques persones, és clar: els rics, que no tenen cap necessitat de treballar i, si ho fan, és per gust (si en sabeu d’algú que ho faça, aviseu-me). Tanmateix, com deia Sèneca, «no és més ric aquell que més posseeix, sinó aquell que menys necessita». I ací ho deixe, de moment.

En menor mesura, els autònoms també poden (o podrien, millor dit) decidir no treballar algun dia concret (és a dir, tindrien una llibertat parcial: millor això que una pedrada en la boca) . Però, és clar, aquell dia no cobrarien, i això redueix molt la probabilitat real que els autònoms facen ús d’aquesta llibertat parcial; de manera que, en realitat, estem parlant d’una llibertat teòrica.

Però, tot i que molta gent ho desconeix, existeixen alguns (poquíssims) contractes de treball que permeten al treballador prendre’s una excedència o una llicència durant un temps limitat, sense cobrar, però sense perdre el lloc de treball. Com, per exemple, els funcionaris públics, que podem emprar llicències per obtenir un temps lliure extra. En el cas que m’afecta, personal docent, existeix la figura de la «llicència per assumptes propis», on el professor no ha d’al·legar cap motiu en particular.

Amb la llicència per assumptes propis, els professors tenim dret a un màxim de sis mesos de llibertat cada dos anys. Una llibertat que implica no cobrar, això sí; però, en canvi, no perdem el lloc de treball, la plaça concreta on treballem. Com que s’ha de sol·licitar amb antelació, el departament d’Educació nomena un substitut pel temps que dura la llicència, de manera que els alumnes continuen correctament atesos des del primer dia. A més a més, el substitut, com que no és funcionari, no cobra alguns dels complements del professors titular (triennis, sexennis…), de manera que resulten més econòmics per a l’administració. El substitut, a més a més, adquireix experiència en condicions de pràctiques reals (remunerades) i obté punts de cara al procès d’oposicions. Tothom hi guanya, fins i tot els alumnes que, durant un temps, podran experimentar sistemes de treball una mica diferents.

Però, com en les opcions anteriors, hi ha pocs professors que facen ús d’aquest dret: el sou d’un professor, sobretot si té càrregues familiars i hipoteca, no dóna per a gaires alegries, i en conec ben pocs que s’acullen a aquest dret. I, oh felicitat suprema, jo sóc d’aquelles persones que, lliures de càrregues familiars i de vicis costosos (necessite poc, com deia Sèneca), es poden permetre de tant en tant una d’aquestes llicències, com la que inauguro hui i que em proporcionarà sis setmanes (sis setmanotes!) de llibertat.

Arribat a aquest punt, estimat lector, és probable que enveges la meua situació privilegiada. No era aquesta la meua intenció; tanmateix, ja has arribat, des del concepte «dret al treball», al de «dret a no treballar», com una idea que es pot dur a la pràctica. I, probablement, la valoraràs com un privilegi. Doncs, mireu, com que està a l’abast de pocs treballadors, no discutiré sobre aquesta valoració. Tanmateix, no és un privilegi gratuït: per gaudir-lo, cal pagar-ne el preu, un preu que podeu calcular en euros fàcilment. No és cap regal, en absolut.

Ara bé, no us he fet aquesta llarga explicació per donar-vos enveja, sinó per arribar al punt que realment m’interessa: quins valors ètics estic transmetent als meus alumnes cada cop que m’agafe una llicència? Doncs, jo crec que els següents:

  • els diners no ho són tot en la vida: hi ha coses més importants, com, per exemple, passar més temps amb la família i els amics, o desenvolupar alguna activitat vocacional: en definitiva, viure;
  • el treball és imprescindible per a viure en aquesta societat; però, per això mateix, és absurd matar-nos a treballar o esperar a la jubilació (que vés a saber si hi arribarem, o amb quines condicions econòmiques i de salut ho farem) per a gaudir de la vida;
  • es pot ser solidari compartint el propi treball amb algú que encara no en té, ni que siga durant algunes setmanes a l’any (si no ho veieu clar, pregunteu als professors substituts què en pensen);
  • ser anarquista o antisistema no passa necessàriament per anar amb rastes, samarretes velles, no treballar i acudir puntualment a totes les manifestacions per a cremar contenidors i llançar llaunes a la policia: un funcionari també ho pots ser, fins i tot si va ben pentinat i amb corbata.

I ara, si em disculpeu, us deixe: m’esperen les Falles, la família, els amics i un parell de cosetes que m’agradaria enllestir durant les properes sis setmanes. Passeu-ho bé.

Plan 9 from Outer Space

Anit, després de molts anys de dubtes, em vaig decidir a veure Plan 9 from Outer Space1: el darrer dia del pitjor any de la història (de la nostra història recent, si més no) em semblava un bon moment per a veure la pitjor pel·lícula de la història. O aquesta és la fama que li havien encolomat.

Crec que, abans de jutjar-ne la qualitat, cal conèixer les condicions sota les quals va nàixer Plan 9. El director, Ed Wood2, va voler retre un homenatge al seu amic Bela Lugosi, que havia mort durant el rodatge d’una pel·lícula de vampirs. A Wood se li va acudir agafar algunes escenes del film inacabat i inserir-les en una història de ciència ficció (i les va inserir amb calçador en un guió que va escriure en dues setmanes). Si afegim el fet que el pressupost era minúscul (60.000 $) i que Wood era un excèntric rodejat d’un equip que semblava tret d’un barracó de fira, el desastre estava assegurat. I, tanmateix…

Tanmateix, el guió no era gaire més absurd que el d’altres pel·lícules de terror o de ciència ficció que han acabat convertint-se en grans clàssics i en les quals Wood s’hi va inspirar o potser va inspirar. Per citar-ne només una de cada gènere i una de cada cas, la visita dels extraterrestres que volen aturar la cursa armamentística dels humans és un tema que ja havia aparegut en El dia que la Terra s’aturà3, mentre que el de la resurrecció (o reanimació) dels cadàvers per causes «espacials», el tornarem a trobar en La nit dels morts vivents4, de George A. Romero.

És innegable que Plan 9 és una mala pel·lícula, cert. Però, en realitat, no ho és molt més que tantes altres de sèrie B (o de sèrie Z, si volem ser justos) d’aquella època. I se n’han fetes moltes de molt pitjors amb pressuposts molt més generosos i amb bons recursos de tota mena (ara em ve al cap una altra de ciència ficció, el Flash Gordon5 de Mike Hodges, 1980; però de segur que en podríeu afegir moltes més). Per tant, tenint en compte la gènesi d’aquesta obra, crec que encara va sortir massa bé.

Tanmateix, veient aquest film infumable he pogut entendre una mica millor els prejudicis contra el gènere de ciència ficció de les generacions anteriors a la meua: probablement, n’havien vist algun de similar, amb els platets voladors balancejant-se de fils perfectament visibles i amb guions sense cap ni peus, i van arribar a identificar el gènere amb aquelles pel·lícules de pressupost ínfim, diàlegs absurds, directors autodidactes i actors i actrius que, en realitat, eren professionals de la lluita lliure americana, vidents i pedicurs. Mala sort per a la ciència ficció.


1 https://ca.wikipedia.org/wiki/Pla_9_des_de_l%27espai

2 https://ca.wikipedia.org/wiki/Ed_Wood

3 https://ca.wikipedia.org/wiki/The_Day_the_Earth_Stood_Still

4 https://ca.wikipedia.org/wiki/La_nit_dels_morts_vivents

5 https://en.wikipedia.org/wiki/Flash_Gordon_(film)

La República Catalana i l’or de Moscú

Publicat originàriament el 8 d’abril del 2014 a La República Catalana i l’or de Moscú. Recupere ací aquest article perquè sens dubte servirà per explicar la notícia del dia (La Guàrdia Civil sosté que Rússia volia enviar 10.000 soldats a Puigdemont).

Fantasiejava ahir amb un possible reconeixement, per part de Rússia, de la República de Catalunya i amb les reaccions de l’OTAN i de l’UE davant de la nostra possible entrada en l’esfera de l’exURSS; suposo que la primavera, que em té la neurona rebotada, m’ha fet continuar imaginant mons possibles —per més que improbables. I és que hi ha poques coses més divertides que la història —si ens les volem prendre amb humor, i sembla que l’humor és part intrínseca del nostre procés d’independència.

El cas és que, l’any 1936, una colla de militars van trair la legalitat de la Segona República Espanyola i, després d’una guerra sangonosa, van instaurar una dictadura que va durar gairebé 40 anys. Durant els primers tres lustres, si fa no fa, aquell estat dictatorial no va ser reconegut per gairebé cap altre estat, i va viure aïllat (no es va perdre per l’espai intergalàctic perquè, en aquell moment, els viatges espacials encara no estaven de moda). Molt a poc a poc, durant les dècades dels cinquanta i dels seixanta, va començar a ser acceptat per la comunitat internacional.

Després, el dictador va morir (al llit i sense passar comptes amb la justícia pels seus crims de lesa humanitat) i va perpetuar el règim establint una monarquia i designant-ne el primer monarca. I així fins als nostres dies, de manera que, si volem, podem posar en entredit la legalitat de l’actual Reino de España, ja que, ben clarament, és l’hereu de la dictadura il·legal, no pas de la República legal.

Tanmateix, en un dels moments inicials d’aquella farsa que anomenen «Transició», el president Suárez va reinstaurar l’única administració de la República que es mantenia viva en l’exili: la Generalitat de Catalunya, presidida en aquell moment per Josep Tarradellas. Així, ara per ara, l’única administració de tot l’estat espanyol que pot presumir d’haver conservat la legalitat de la República és la Generalitat de Catalunya.

Avancem un pas més: quan Catalunya s’independitzi, la República de Catalunya serà l’hereva directa, la filla, de la Generalitat i, per tant, la «néta» de la República Espanyola. Atenció: l’única descendent legítima, sense ombra de dubte, de la República Espanyola serà aquesta República de Catalunya.

Això pot tenir conseqüències interessants i inesperades. Per exemple, el catalans tindríem tot el dret del món a reclamar-ne el nom i podríem, si volguéssim, esdevenir la Tercera República Espanyola (el territori entre Portugal i Catalunya, hereu de la dictadura il·legítima, hauria de buscar-se un altre nom; per exemple, Expanya, que ja té una certa tradició).

Però això no és tot: tots els drets (i deures) de la Segona República Espanyola passarien directament a la Tercera República Espanyola (o República de Catalunya), totes les propietats que la Segona República va deixar perdudes pel món i que no van ser retornades a la dictadura. I això inclou, per exemple, el famós or de Moscú, i aquí és on la història es posa divertida: us imagineu la cara de Mariano Rajoy, de Wert, de Margallo i de tota la caverna si el president Putin, en un atac de decència històrica, decidís tornar-nos l’or de Moscú als catalans, únics hereus legítims de la Segona República Espanyola? Fins i tot si només ens tornessin, de forma simbòlica, una unça d’or l’espectacle seria per llogar-hi cadires, ja ho crec que sí.

Aix, la primavera, com em té de rebotada la neurona…

Crimea i Catalunya

Publicat originàriament el 7 d’abril del 2014 a Crimea i Catalunya. Recupere ací aquest article perquè sens dubte servirà per explicar la notícia del dia (La Guàrdia Civil sosté que Rússia volia enviar 10.000 soldats a Puigdemont).

En un determinat moment de la crisi de Crimea, Putin va afirmar que aquell cas no era diferent dels d’Escòcia i Catalunya. Evidentment, no s’assemblen en res; però, el president rus ho va deixar anar perquè li convenia fingir que el referèndum de Crimea era democràtic, net i polit. I, tot seguit, va reconèixer la independència de Crimea —d’això es tractava.

Ara bé, què passarà quan guanyi el a Escòcia? Doncs que Rússia, si vol ser coherent, reconeixerà immediatament aquell nou estat. I, què passarà quan Catalunya, per una via o per una altra, es declari independent? Doncs que la mateixa coherència hauria de portar Putin, també, a reconèixer la República Catalana.

Però, Rússia és una federació (o confederació, o club social, no ho tinc molt clar) i allò que faci Rússia ho faran la resta de socis. Després, potser en vindran d’altres: algunes de les excolònies espanyoles (Cuba, Veneçuela, Bolívia?) i… Deixe-m’ho aquí, però.

El més important, si es produeix el reconeixement per part de Rússia, seria la interpretació que en podrien fer tant la Unió Europea com l’OTAN: com reaccionaria l’OTAN davant la possibilitat que Catalunya, en bones relacions diplomàtiques amb Rússia, li cedís algun port o algun aeroport militar per fer-hi una base? Com reaccionaria la UE si la confederació russa pogués tenir una plataforma de distribució comercial a Catalunya?

Cal no oblidar el valor estratègic del territori català: en el cor d’Europa, a l’extrem occidental del Mediterrani, a un pas del Magreb i a un pas de l’Atlàntic. Si Expanya (perquè, no ho oblidem, Espanya, sense Catalunya, ja no serà Espanya: serà alguna cosa diferent) ens fa el boicot, no serà només Expanya qui es quedarà mig aïllada d’Europa, sinó Europa respecte a Expanya. Sumeu-hi una hipotètica República Catalunya aliada de Rússia i emprant rublos enlloc d’euros i no us resultarà difícil imaginar una Merkel amb els cabells de punta de l’ensurt i tot de generals de l’OTAN fent-se caqueta damunt.

No dic que això sigui un bon negoci per a Catalunya. De fet, penso en un parell d’estats que es troben allunyats dels aliats i envoltats de països hostils, i sembla que es trobin sempre en una situació molt inestable; em refereixo a Cuba, que es va mantenir a les portes d’EEUU gràcies al suport de la URSS, i a Israel, sostinguda per EEUU al bell mig del món àrab. I, no, no és la situació que desitjo per a la República Catalana.

Tanmateix, seria una carta per negociar amb Europa amb millors perspectives.