El dret a no treballar

Publicat originàriament el 25 de febrer de 2019 a El dret a no treballar.

Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo.

Constitución española de 1978. Título I. De los derechos y libertades fundamentales. Capítulo segundo. Derechos y libertades. Sección 2ª. De los derechos y deberes de los ciudadanos. Artículo 35.1

La major part dels estats moderns, o almenys els occidentals, solen reconèixer el treball com un dret. Al darrere, hi ha posicionaments ideològics de diverses inclinacions que solen descriure el treball com una via per a la autorealització personal. Des de posicionaments religiosos (del tipus «l’oci és el pare de tots els vicis»), fins a, oh sorpresa, marxistes («tan sols quan l’home és productivament actiu pot trobar un sentit a la seva vida»); pel que fa als ideòlegs del capitalisme liberal, no m’he atrevit a escarbar-hi. Però, no ens hi deixarem entabanar, oi? Darrere d’aquestes justificacions només hi ha un objectiu: convéncer-nos que treballar és bo i que és bo per a nosaltres. Però, com deia el filòsof: «Si treballar fos bo, treballarien els rics.»

De moment, el que m’interessa és el concepte del «dret a treballar». Atenció: el dret. Jo tinc dret (o vós en teniu) a fer alguna cosa si puc (si podeu) triar lliurement entre fer-la i no fer-la. Triar lliurement: aquest és el problema. L’article citat al principi, per tant, com que defineix el treball com un deure i com un dret al mateix temps, és, com a mínim, sorprenent. De fet, semblaria que tots els rics que no treballen estan incomplint la Constitució; però, com que ja sabem que els compliments i incompliments de la Constitució espanyola són matèria que no sempre sembla seguir els dictats de la raó, passarem endavant com si aquell article només parlés del dret al treball.

Molt probablement, vós, com jo, no teniu la possibilitat de viure sense treballar perquè vós, com jo, vau cometre l’imperdonable error de nàixer pobre. I vós, com jo, us resigneu a treballar cinc dies a la setmana si sou afortunat. I, si sou afortunat, treballareu sota les condicions d’un contracte que, ves per on, us obliga (ai, sí, us obliga) a treballar sota uns horaris concrets al llarg de la setmana. Tindreu, si sou afortunat, els diumenges lliures, o potser diumenge i dissabte o altres dos dies qualssevol de la setmana; ah, i també alguns ponts i una cosa anomenada vacances. Però, no ens deixem enganyar: aquests festius setmanals, aquests ponts, aquestes vacances, només ens concedeixen el temps estrictament necessari i imprescindible per recuperar les forces per… continuar treballant.

Així, doncs, el treball, un cop n’hem signat el contracte, es transforma en una obligació. I, si és una obligació, ha deixat de ser un dret: oi que, en algun moment de la vostra vida, heu maleït l’obligació de treballar? Doncs, això.

Ara bé, d’aquesta obligació (obligació universal, segons l’article de la Constitució citat a l’inici), se’n lliuren unes poques persones, és clar: els rics, que no tenen cap necessitat de treballar i, si ho fan, és per gust (si en sabeu d’algú que ho faça, aviseu-me). Tanmateix, com deia Sèneca, «no és més ric aquell que més posseeix, sinó aquell que menys necessita». I ací ho deixe, de moment.

En menor mesura, els autònoms també poden (o podrien, millor dit) decidir no treballar algun dia concret (és a dir, tindrien una llibertat parcial: millor això que una pedrada en la boca) . Però, és clar, aquell dia no cobrarien, i això redueix molt la probabilitat real que els autònoms facen ús d’aquesta llibertat parcial; de manera que, en realitat, estem parlant d’una llibertat teòrica.

Però, tot i que molta gent ho desconeix, existeixen alguns (poquíssims) contractes de treball que permeten al treballador prendre’s una excedència o una llicència durant un temps limitat, sense cobrar, però sense perdre el lloc de treball. Com, per exemple, els funcionaris públics, que podem emprar llicències per obtenir un temps lliure extra. En el cas que m’afecta, personal docent, existeix la figura de la «llicència per assumptes propis», on el professor no ha d’al·legar cap motiu en particular.

Amb la llicència per assumptes propis, els professors tenim dret a un màxim de sis mesos de llibertat cada dos anys. Una llibertat que implica no cobrar, això sí; però, en canvi, no perdem el lloc de treball, la plaça concreta on treballem. Com que s’ha de sol·licitar amb antelació, el departament d’Educació nomena un substitut pel temps que dura la llicència, de manera que els alumnes continuen correctament atesos des del primer dia. A més a més, el substitut, com que no és funcionari, no cobra alguns dels complements del professors titular (triennis, sexennis…), de manera que resulten més econòmics per a l’administració. El substitut, a més a més, adquireix experiència en condicions de pràctiques reals (remunerades) i obté punts de cara al procès d’oposicions. Tothom hi guanya, fins i tot els alumnes que, durant un temps, podran experimentar sistemes de treball una mica diferents.

Però, com en les opcions anteriors, hi ha pocs professors que facen ús d’aquest dret: el sou d’un professor, sobretot si té càrregues familiars i hipoteca, no dóna per a gaires alegries, i en conec ben pocs que s’acullen a aquest dret. I, oh felicitat suprema, jo sóc d’aquelles persones que, lliures de càrregues familiars i de vicis costosos (necessite poc, com deia Sèneca), es poden permetre de tant en tant una d’aquestes llicències, com la que inauguro hui i que em proporcionarà sis setmanes (sis setmanotes!) de llibertat.

Arribat a aquest punt, estimat lector, és probable que enveges la meua situació privilegiada. No era aquesta la meua intenció; tanmateix, ja has arribat, des del concepte «dret al treball», al de «dret a no treballar», com una idea que es pot dur a la pràctica. I, probablement, la valoraràs com un privilegi. Doncs, mireu, com que està a l’abast de pocs treballadors, no discutiré sobre aquesta valoració. Tanmateix, no és un privilegi gratuït: per gaudir-lo, cal pagar-ne el preu, un preu que podeu calcular en euros fàcilment. No és cap regal, en absolut.

Ara bé, no us he fet aquesta llarga explicació per donar-vos enveja, sinó per arribar al punt que realment m’interessa: quins valors ètics estic transmetent als meus alumnes cada cop que m’agafe una llicència? Doncs, jo crec que els següents:

  • els diners no ho són tot en la vida: hi ha coses més importants, com, per exemple, passar més temps amb la família i els amics, o desenvolupar alguna activitat vocacional: en definitiva, viure;
  • el treball és imprescindible per a viure en aquesta societat; però, per això mateix, és absurd matar-nos a treballar o esperar a la jubilació (que vés a saber si hi arribarem, o amb quines condicions econòmiques i de salut ho farem) per a gaudir de la vida;
  • es pot ser solidari compartint el propi treball amb algú que encara no en té, ni que siga durant algunes setmanes a l’any (si no ho veieu clar, pregunteu als professors substituts què en pensen);
  • ser anarquista o antisistema no passa necessàriament per anar amb rastes, samarretes velles, no treballar i acudir puntualment a totes les manifestacions per a cremar contenidors i llançar llaunes a la policia: un funcionari també ho pots ser, fins i tot si va ben pentinat i amb corbata.

I ara, si em disculpeu, us deixe: m’esperen les Falles, la família, els amics i un parell de cosetes que m’agradaria enllestir durant les properes sis setmanes. Passeu-ho bé.

Plan 9 from Outer Space

Anit, després de molts anys de dubtes, em vaig decidir a veure Plan 9 from Outer Space1: el darrer dia del pitjor any de la història (de la nostra història recent, si més no) em semblava un bon moment per a veure la pitjor pel·lícula de la història. O aquesta és la fama que li havien encolomat.

Crec que, abans de jutjar-ne la qualitat, cal conèixer les condicions sota les quals va nàixer Plan 9. El director, Ed Wood2, va voler retre un homenatge al seu amic Bela Lugosi, que havia mort durant el rodatge d’una pel·lícula de vampirs. A Wood se li va acudir agafar algunes escenes del film inacabat i inserir-les en una història de ciència ficció (i les va inserir amb calçador en un guió que va escriure en dues setmanes). Si afegim el fet que el pressupost era minúscul (60.000 $) i que Wood era un excèntric rodejat d’un equip que semblava tret d’un barracó de fira, el desastre estava assegurat. I, tanmateix…

Tanmateix, el guió no era gaire més absurd que el d’altres pel·lícules de terror o de ciència ficció que han acabat convertint-se en grans clàssics i en les quals Wood s’hi va inspirar o potser va inspirar. Per citar-ne només una de cada gènere i una de cada cas, la visita dels extraterrestres que volen aturar la cursa armamentística dels humans és un tema que ja havia aparegut en El dia que la Terra s’aturà3, mentre que el de la resurrecció (o reanimació) dels cadàvers per causes «espacials», el tornarem a trobar en La nit dels morts vivents4, de George A. Romero.

És innegable que Plan 9 és una mala pel·lícula, cert. Però, en realitat, no ho és molt més que tantes altres de sèrie B (o de sèrie Z, si volem ser justos) d’aquella època. I se n’han fetes moltes de molt pitjors amb pressuposts molt més generosos i amb bons recursos de tota mena (ara em ve al cap una altra de ciència ficció, el Flash Gordon5 de Mike Hodges, 1980; però de segur que en podríeu afegir moltes més). Per tant, tenint en compte la gènesi d’aquesta obra, crec que encara va sortir massa bé.

Tanmateix, veient aquest film infumable he pogut entendre una mica millor els prejudicis contra el gènere de ciència ficció de les generacions anteriors a la meua: probablement, n’havien vist algun de similar, amb els platets voladors balancejant-se de fils perfectament visibles i amb guions sense cap ni peus, i van arribar a identificar el gènere amb aquelles pel·lícules de pressupost ínfim, diàlegs absurds, directors autodidactes i actors i actrius que, en realitat, eren professionals de la lluita lliure americana, vidents i pedicurs. Mala sort per a la ciència ficció.


1 https://ca.wikipedia.org/wiki/Pla_9_des_de_l%27espai

2 https://ca.wikipedia.org/wiki/Ed_Wood

3 https://ca.wikipedia.org/wiki/The_Day_the_Earth_Stood_Still

4 https://ca.wikipedia.org/wiki/La_nit_dels_morts_vivents

5 https://en.wikipedia.org/wiki/Flash_Gordon_(film)

La República Catalana i l’or de Moscú

Publicat originàriament el 8 d’abril del 2014 a La República Catalana i l’or de Moscú. Recupere ací aquest article perquè sens dubte servirà per explicar la notícia del dia (La Guàrdia Civil sosté que Rússia volia enviar 10.000 soldats a Puigdemont).

Fantasiejava ahir amb un possible reconeixement, per part de Rússia, de la República de Catalunya i amb les reaccions de l’OTAN i de l’UE davant de la nostra possible entrada en l’esfera de l’exURSS; suposo que la primavera, que em té la neurona rebotada, m’ha fet continuar imaginant mons possibles —per més que improbables. I és que hi ha poques coses més divertides que la història —si ens les volem prendre amb humor, i sembla que l’humor és part intrínseca del nostre procés d’independència.

El cas és que, l’any 1936, una colla de militars van trair la legalitat de la Segona República Espanyola i, després d’una guerra sangonosa, van instaurar una dictadura que va durar gairebé 40 anys. Durant els primers tres lustres, si fa no fa, aquell estat dictatorial no va ser reconegut per gairebé cap altre estat, i va viure aïllat (no es va perdre per l’espai intergalàctic perquè, en aquell moment, els viatges espacials encara no estaven de moda). Molt a poc a poc, durant les dècades dels cinquanta i dels seixanta, va començar a ser acceptat per la comunitat internacional.

Després, el dictador va morir (al llit i sense passar comptes amb la justícia pels seus crims de lesa humanitat) i va perpetuar el règim establint una monarquia i designant-ne el primer monarca. I així fins als nostres dies, de manera que, si volem, podem posar en entredit la legalitat de l’actual Reino de España, ja que, ben clarament, és l’hereu de la dictadura il·legal, no pas de la República legal.

Tanmateix, en un dels moments inicials d’aquella farsa que anomenen «Transició», el president Suárez va reinstaurar l’única administració de la República que es mantenia viva en l’exili: la Generalitat de Catalunya, presidida en aquell moment per Josep Tarradellas. Així, ara per ara, l’única administració de tot l’estat espanyol que pot presumir d’haver conservat la legalitat de la República és la Generalitat de Catalunya.

Avancem un pas més: quan Catalunya s’independitzi, la República de Catalunya serà l’hereva directa, la filla, de la Generalitat i, per tant, la «néta» de la República Espanyola. Atenció: l’única descendent legítima, sense ombra de dubte, de la República Espanyola serà aquesta República de Catalunya.

Això pot tenir conseqüències interessants i inesperades. Per exemple, el catalans tindríem tot el dret del món a reclamar-ne el nom i podríem, si volguéssim, esdevenir la Tercera República Espanyola (el territori entre Portugal i Catalunya, hereu de la dictadura il·legítima, hauria de buscar-se un altre nom; per exemple, Expanya, que ja té una certa tradició).

Però això no és tot: tots els drets (i deures) de la Segona República Espanyola passarien directament a la Tercera República Espanyola (o República de Catalunya), totes les propietats que la Segona República va deixar perdudes pel món i que no van ser retornades a la dictadura. I això inclou, per exemple, el famós or de Moscú, i aquí és on la història es posa divertida: us imagineu la cara de Mariano Rajoy, de Wert, de Margallo i de tota la caverna si el president Putin, en un atac de decència històrica, decidís tornar-nos l’or de Moscú als catalans, únics hereus legítims de la Segona República Espanyola? Fins i tot si només ens tornessin, de forma simbòlica, una unça d’or l’espectacle seria per llogar-hi cadires, ja ho crec que sí.

Aix, la primavera, com em té de rebotada la neurona…

Crimea i Catalunya

Publicat originàriament el 7 d’abril del 2014 a Crimea i Catalunya. Recupere ací aquest article perquè sens dubte servirà per explicar la notícia del dia (La Guàrdia Civil sosté que Rússia volia enviar 10.000 soldats a Puigdemont).

En un determinat moment de la crisi de Crimea, Putin va afirmar que aquell cas no era diferent dels d’Escòcia i Catalunya. Evidentment, no s’assemblen en res; però, el president rus ho va deixar anar perquè li convenia fingir que el referèndum de Crimea era democràtic, net i polit. I, tot seguit, va reconèixer la independència de Crimea —d’això es tractava.

Ara bé, què passarà quan guanyi el a Escòcia? Doncs que Rússia, si vol ser coherent, reconeixerà immediatament aquell nou estat. I, què passarà quan Catalunya, per una via o per una altra, es declari independent? Doncs que la mateixa coherència hauria de portar Putin, també, a reconèixer la República Catalana.

Però, Rússia és una federació (o confederació, o club social, no ho tinc molt clar) i allò que faci Rússia ho faran la resta de socis. Després, potser en vindran d’altres: algunes de les excolònies espanyoles (Cuba, Veneçuela, Bolívia?) i… Deixe-m’ho aquí, però.

El més important, si es produeix el reconeixement per part de Rússia, seria la interpretació que en podrien fer tant la Unió Europea com l’OTAN: com reaccionaria l’OTAN davant la possibilitat que Catalunya, en bones relacions diplomàtiques amb Rússia, li cedís algun port o algun aeroport militar per fer-hi una base? Com reaccionaria la UE si la confederació russa pogués tenir una plataforma de distribució comercial a Catalunya?

Cal no oblidar el valor estratègic del territori català: en el cor d’Europa, a l’extrem occidental del Mediterrani, a un pas del Magreb i a un pas de l’Atlàntic. Si Expanya (perquè, no ho oblidem, Espanya, sense Catalunya, ja no serà Espanya: serà alguna cosa diferent) ens fa el boicot, no serà només Expanya qui es quedarà mig aïllada d’Europa, sinó Europa respecte a Expanya. Sumeu-hi una hipotètica República Catalunya aliada de Rússia i emprant rublos enlloc d’euros i no us resultarà difícil imaginar una Merkel amb els cabells de punta de l’ensurt i tot de generals de l’OTAN fent-se caqueta damunt.

No dic que això sigui un bon negoci per a Catalunya. De fet, penso en un parell d’estats que es troben allunyats dels aliats i envoltats de països hostils, i sembla que es trobin sempre en una situació molt inestable; em refereixo a Cuba, que es va mantenir a les portes d’EEUU gràcies al suport de la URSS, i a Israel, sostinguda per EEUU al bell mig del món àrab. I, no, no és la situació que desitjo per a la República Catalana.

Tanmateix, seria una carta per negociar amb Europa amb millors perspectives.

Martirologi de Yunohost (3): la contrasenya rebel

Per algun motiu que encara no he pogut investigar, fa dies que no em puc connectar al servidor via ssh (ja he trobat informació sobre aquest problema: ara només en manca trobar-hi temps). Com que també he tingut alguna dificultat amb les actualitzacions via interfície web, això m’ha obligat a connectar la Raspberry a un monitor i administrar en local. I aquí he trobat una altre petit entrebanc: en introduir la contrasenya de root, el sistema no la reconeixia.

He revisat la llista de contrasenyes, m’he assegurat que estava emprant la contrasenya correcta… però el Debian continuava a respondre’m que no, que aquella no era.

Al final, de pura casualitat, he recordat que la contrasenya inclou alguns caràcters especials (ja sabeu, d’aquells que tant recomanen introduir en les contrasenyes per tal de fer-les més fortes, |@#~½æßðđ…). Aquests caràcters tenen la virtut (ehem…) de canviar de lloc per a cada distribució de teclat, i era aquí on radicava el problema: a la Debian, encara tinc configurat el teclat US, a diferència de la resta d’ordinadors, on tinc ES-ca i aquests caràcters rars es troben on toca. Total, que només he hagut de descobrir sota quina tecla s’amagaven aquests caràcter i ja he pogut accedir-hi amb normalitat.

Buf, quin ensurt més absurd.

(Sí, ja ho sé: ara toca configurar les locals de la Debian a ES-ca. M’ho deixe apuntat per ací per a recordar-ho.)

Martirologi de Yunohost (2): error 502 en Moodle

Ahir, mentre treballava normalment amb Moodle (clonava un element), em va tornar l’error 502 Bad Gateway. En veure que insistia, vaig començar a cercar informació sobre el tema: la conseqüència immediata era que alguna cosa anava malament en el Moodle (però és evident que no tinc els coneixements necessaris per esbrinar el què, i encara menys per a trobar-ne la solució).

La primera opció va ser reiniciar TOT el servidor Yunohost. I va funcionar, vaig poder accedir al Moodle… durant un parell de minuts, fins que l’error 502 va reaparèixer.

El segon intent va ser actualitzar Yunohost via ssh:

# apt-get update ; apt-get -y upgrade ; aptitude update ; aptitude -y upgrade
# apt-get clean ; apt-get autoclean ; apt-get -y autoremove
# reboot

I vaig poder tornar a accedir al Moodle… durant un altre parell de minuts.

El tercer intent va ser via la interfície web d’administració del Yunohost: hi vaig descobrir que hi havia un actualització disponible per al Moodle (del paquet moodle-3.9.0 al paquet moodle-3.9.0-ynh1): la vaig aplicar (juntament amb una altre que em mostrava per a Nextcloud), el servidor es va reiniciar i, afortunadament, l’error 502 no se m’ha tornat a presentar.

Continue sense saber quin era el problema (no sóc informàtic, ja ho sabeu). Afortunadament, sembla que els xicots de Yunohost l’havien identificat i n’havien inclòs la solució en aquella actualització. Que el nom del paquet incloga les sigles ynh i que no canvie numeració respecte a l’anterior em fa sospitar que no es tracta de cap problema propi del Moodle, sinó de la manera com aquest «funciona» dins de Yunohost. Però potser estic completament equivocat.

El que és important és comprovar que Yunohost és un projecte molt viu, molt actiu, i que els seus programadors detecten i solucionen els problemes molt ràpidament: abans que jo me’l trobés, ells ja l’havien solucionat. Cosa que em recorda que hauré de pensar a col·laborar amb el projecte d’alguna manera concreta, més enllà de fer-ne difusió.

Emergència educativa

Article publicat originalment a l'antic blog, ací, el 13 de març de 2020.
Traducción al castellano, aquí.

De totes les mesures que les administracions públiques estan posant en marxa per frenar la difusió del coronavirus (COVID-19), una de les que més sembla preocupar a l’opinió pública és l’aturada del sistema educatiu, sobretot als nivells de preescolar, primària i secundària. La primera reacció dels pares d’alumnes en aquestes etapes ha estat preguntar-se què fer amb el fills mentre ells han de continuar assistint al treball; en un segon moment, la preocupació s’ha traslladat a l’impacte acadèmic que aquesta aturada de les classes pot arribar a tindre. De fet, sembla que aquesta preocupació ha estat assumida per algunes autoritats educatives abans i tot que les famílies hi pensaren.

Pel que fa a la primera de les preocupacions —que és greu i justificada, és clar—, no hi diré res perquè cau completament fora de les meues capacitats professionals com a docent. Respecta a la segona, sobre la seua importància real i sobre les mesures que s’hi estan prenent, crec que tinc l’obligació de compartir la meua opinió. Això sí, la meua experiència es limita als nivells d’ESO i BAT en diversos centres públics del País Valencià i de Catalunya, incloent-hi dos cursos en un centre d’educació per a adults, des del curs 2000-2001 fins al moment actual.

Quan van suspendre les classes a Euskadi i van anunciar que els alumnes seguirien rebent docència des de casa a través d’Internet, em vaig quedar molt sorprès: tan superior és la dotació digital a Euskadi respecte al PV i a Catalunya? Tan ben preparats estan els seus docents com per a improvisar el canvi de docència tradicional (amb algun nivell de complements digitals) a docència totalment a distància via Internet? Com que no conec la situació allà, vaig callar.

No he seguit les decisions que s’han pres a la Comunitat de Madrid ni, posteriorment, en les altres que s’han afegit a la mesura (l’allau de notícies és excessiu i, per protegir la meua salut mental, tampoc he intentat estar al dia de tots els detalls). Ara bé, quan va ser Catalunya la que va prendre aquesta decisió, òbviament, vaig procurar escoltar amb totes les meues orelles les declaracions del conseller del ram (el meu ram, el meu conseller) i vaig anar a llegir totes les informacions enviades pel Departament d’Educació. I, aquí, vaig veure una mica més de realisme.

Realisme perquè el conseller Josep Bargalló, en ser preguntat pels periodistes sobre aquest aspecte i sobre si se aplicaria algun tipus de docència a distància als centres de Catalunya, va ser molt realista: va reconèixer que la solució docent via Internet no era aplicable perquè no es podia garantir que tots els alumnes disposaren, a casa, dels recursos digitals imprescindibles (ço és, ordinador i connexió a Internet de qualitat suficient). Perquè resulta que no, estimades criatures que exerciu la feixuga tasca de pares i mares, amb el mòbil no es poden fer tots els exercicis de classe, no es poden realitzar redaccions ni llargs treballs com en un ordinador i no, no és gens còmode treballar-hi (treballar-hi, no jugar-hi) durant un parell d’hores al dia (algú ha dit sis hores? au, corre, vés).

Tanmateix, el conseller Bargalló no es va estendre amb altres dificultats (ni els periodistes li van demanar més detalls ni a mi em va semblar que fos el moment per aclarir-los) que impedien aplicar mesures d’aquestes característiques. Intentaré explicar-vos com de gran és el problema (i sóc conscient que hi ha detalls que se m’escapen, perquè la meua visió és limitada: una exposició completa seria molt més llarga que aquest article —i ja us avise que supera les 3.600 paraules: si encara no heu sopat, deixeu la lectura per a més tard).

A diferència del que creuen la major part dels pares d’alumnes en edat escolar, la feina dels professors no és fer classe. Sorpresa! Fer classe és només una part de la nostra feina, però només això, una part. I una part que depèn d’altres, de moltes altres, molt menys visibles però igualment importants (perquè, sense elles, no seríem professors, sinó monologuistes d’un programa d’humor de tercera categoria).

Per començar, quan els professors entrem a classe, no obrim el llibre pel punt on ens vam quedar al final de la classe anterior ni seguim tan feliços com qui segueix la lectura dʼuna novel·la de Marcial Lafuente Estefanía o de la Barbara Cartland a partir del lloc on es troba el punt de llibre. El «llibre» (que ni tan sols és el material didàctic més important) no marca el nostre dia a dia: el nostre «calendari» ve marcat, entre altres coses, per uns documents anomenats Programació didàctica i Unitats didàctiques, que descriuen de forma organitzada i clara, entre d’altres, els següents elements:

  1. objectius didàctics (què volen les autoritats educatives que aprenguen els vostres fills),
  2. continguts amb què tractarem d’assolir aquells objectius didàctics (allò que antigament anomenàvem «temari»),
  3. materials didàctics a emprar per assolir aquells objectius tot desenvolupant aquell temari (entre els quals apareix «el llibre»),
  4. metodologia amb què treballarem amb aquells materials per assolir aquells objectius tot desenvolupant aquell temari (per als que no formen part del professorat: un reguitzell d’explicacions extremadament abstractes amb moltes paraules rares, molt llargues i gairebé sempre preparoxítones i prepreparoxítones; recordeu els textos de filosofia que no enteníeu quan cursàveu batxillerat?, doncs, per un estil),
  5. criteris i recursos d’avaluació amb què comprovarem si els alumnes han assolit o no aquells objectius didàctics que ens havíem plantejat en el primer punt (descripció de com ens ho farem per saber si els vostres fills aproven o no; sembla fàcil, però, en realitat, és tan abstracte i esotèric com el punt 4).

La nomenclatura dels documents pot variar d’una comunitat a una altra (de fet, la nomenclatura, estructura i continguts dels documents varia cada pocs anys, per a desesperació del personal docent, que els hem d’elaborar cada curs). A Catalunya, amb la Programació didàctica es recull el conjunt d’aquestes informacions per a cada curs; en canvi, per a cada «tema» o «lliçó» (per emprar dues de les nomenclatures antigues que han caigut en desús), la descripció d’aquests detalls es recull en una Unitat didàctica.

Els professors elaborem aquests documents cada curs perquè, entre altres exigències, estem obligats a adaptar-los a la realitat docent (a la realitat que representen els vostres fills), i aquesta realitat no només canvia d’any en any, sinó que pot variar molt d’un grup classe a un altre, fins i tot dins del mateix centre. Grosso modo, la Programació didàctica s’ha de confeccionar durant el mes de setembre; les Unitats didàctiques, en canvi, abans de l’inici de cada trimestre (perquè també han de tenir en compte l’evolució de cada grup i, és clar, estem obligats a adaptar-nos a les noves realitats).

Ah, per si no us ha quedat clar: si un professor imparteix una mateixa matèria a quatre grups diferents del mateix nivell, ha de realitzar quatre Programacions i quatre grups d’Unitats didàctiques amb les peculiaritats que cada grup necessite. Fas Matemàtiques als quatre grups de 3r ESO i has dividit el treball anual amb 12 unitats didàctiques? Doncs, has d’elaborar quatre Programacions didàctiques i 48 unitats didàctiques. Un professor normal pot impartir classe a mitja dotzena de grups; si li toquen matèries amb menys de dues hores de docència setmanal, també li tocaran més grups i, per tant, aquesta feina burocràtica i organitzativa serà més gran.

Després, hi ha els casos que cal tractar individualment, alumnes amb necessitats educatives especials que cal tractar amb adaptacions personalitzades a partir dels dos blocs de documents descrits en el paràgraf anterior. Dèficits visuals, auditius, de mobilitat; dislèxia; base de coneixements inferior a la que correspon per edat per motius diversos; incorporació tardana al centre, alumnes nouvinguts que no coneixen les llengües vehiculars (o que no coneixen l’alfabet llatí); exigències familiars que veten alguns continguts o algunes activitats (oh, sí: el pin parental també el patim de fa anys a Catalunya, però l’hem disfressat sota l’eufemisme i el paraigua dʼ«atenció a la diversitat»)…

Us heu marejat amb el resum que us estic presentant? Doncs, em sap greu, però és només això, un resum molt resumit sense entrar en cap dels detalls que afecten a cada document. Si disposeu d’un parell de setmanes lliures (ehem…), us podria fer una petita i molt breu introducció superficial al concepte de «competències bàsiques» i la seva aplicació pràctica, per parlar només del concepte més important en l’actual ordenament educatiu arreu d’Europa. Ara, però, m’agradaria seguir amb el tema principal.

Bé, doncs, per poder impartir classe de manera completa per via telemàtica, com que això no està contemplat ni en les Programacions didàctiques ni en les Unitats didàctiques, els professors hauríem de refer-les de dalt a baix, és a dir, tornar a fer de bell nou tot el treball de planificació que hem fet fins ara.

Què diu? Que això és la nostra feina? Doncs, sí, molt bé. Que ara tenim temps per a fer-la perquè s’han suspès les classes? Sí, senyora, té vostè tota la raó. Però aquesta feina, avui, divendres, primer dia de suspensió de les classes, no està feta, i si vostè pretén que, avui mateix, apliquem un sistema totalment diferent al que sabem aplicar, sense tindre’l planificat, sense disposar del material digital que caldria per dur-lo a terme, sense saber durant quant de temps l’hem d’aplicar, sense haver avaluat mai en aquestes condicions, sense saber si haurem d’avaluar en aquestes condicions i sense tindre, no dic ja formació, sinó ni tan sols informació sobre com dur-ho a terme; si vostè pretén tot això, dic, el que vostè ens està demanant és que improvisem sobre l’educació del seu fill.

(Arribats a aquest punt, em veig obligat a demanar-vos que torneu a llegir el paràgraf anterior com a mínim cinc cops, fins que en pugueu fer un resum comprensible. De debò, és el més important de tot el que heu llegit fins a aquesta línia i, si no ho enteneu, no paga la pena que seguiu llegint.)

O potser aquest pare hipotètic només ens està demanant una cosa molt més humana i molt més comprensible: que tinguem entretingut el seu fill mentre dura aquesta situació d’emergència. Doncs, mire, no, entretenir el vostre fill no és la meua missió: tinc vocació d’actor i de pallasso, però em vaig quedar en professor i la meua missió és educar, no pas entretenir.

No sé si, amb els paràgrafs anteriors, hauré aconseguit o no de fer-vos entendre que pretendre substituir l’educació presencial per educació a distància, d’avui per demà, en alumnes de preescolar, primària, secundària i batxillerat (i supose que també en cicles formatius, però, com que no és el meu camp, no vull opinar-hi) és una bestiesa pedagògica de proporcions babèliques. Si no ho he aconseguit, supose que és culpa meua, que porte massa anys explicant coses a adolescents i preadolescents i he perdut la pràctica de comunicar-me amb adults (o, com a mínim, amb adults no docents); si és així, us demane disculpes per haver-vos fet llegir aquest testament (i us aconselle que canvieu a qualsevol tertúlia de Tele5, que de segur que les seues explicacions us resultaran més fàcils d’entendre que les meues; no us diran res de trellat, però us faran sentir molt bé).

Ara bé, si, pel contrari, heu entès tant els arguments del conseller Bargalló com els meus (independentment de si hi esteu d’acord o no, eh?), us afegiré alguns inconvenients més que se sumen als anteriors. Perquè els problemes no acaben ací, què us havíeu pensat?

No només hi ha famílies que, com apuntava el Conseller d’Educació, no disposen dels recursos necessaris per fer aquest canvi pedagògic, sinó que en molts centres públics (de Catalunya; i, pel que sé, en altres comunitats la situació és similar) no hi ha la infraestructura necessària: no hi ha ordinadors d’aula en totes les aules, sinó «aules TIC», unes poques, on cal portar-hi els alumnes quan s’hi volen fer servir. En aquestes aules, una dotació habitual és 15 + 1, ço és, 15 ordinadors per als alumnes i un per al professor. Dissortadament, la ratio normal en secundària ronda, i sovint supera, els 30 alumnes per grup (en batxillerat, encara és més alta), de manera que, sovint, els alumnes han de compartir ordinador per parelles (i, ja us ho podeu imaginar: un alumne fa, mentre l’altre mira… o es distreu). I això fa que la pedagogia digital s’hi aplique amb comptagotes.

Tampoc la connexió a Internet sol ser suficient quan alguna activitat n’exigeix un ús intensiu. Tanmateix, he de reconèixer que aquest problema ha millorat força en els darrers dos o tres anys. Però, si tinguérem un ordinador per alumne, tornaríem a quedar-nos amb el cul a l’aire.

Acaben ací els problemes? Doncs, no, en absolut. Dissortadament, he de reconèixer que molts professors no tenen la formació necessària per aplicar els recursos… si els recursos hi foren, que, com acabe de dir, no hi són. Analitzar el perquè d’aquesta situació nefasta, d’aquesta manca de preparació, exigiria, no ja un llarg article, sinó tota una tesi doctoral multidisciplinar. Tanmateix, permeteu-me trencar una llança en favor dels meus companys: com punyetes pot hom esperar que els professors intenten formar-se (pel seu compte: el sistema proporciona poques oportunitats per a fer-ho) per a utilitzar uns recursos que ni hi són ni se’ls hi espera? Sobretot, quan, simultàniament, se’ns bombardeja amb exigències retòriques (burocràcia, morirem de burocràcia) i encara no s’han desaplicat les retallades en recursos que es van aplicar, a cop de matxet, amb l’excusa de la crisi del 2008? Em sap greu, però els docents portem dotze anys pagant la crisi de la bombolla immobiliària i el rescat dels bancs, estem cremats i no estem en condicions de fer miracles davant d’aquesta nova crisi que els anys (els lustres, els decennis) de pèssima gestió per part dels nostres polítics (catalans, espanyols i europeus) han convertit en gairebé insuperable per falta de recursos.

Perquè, el que ens esteu demanant, és això, un miracle.

Pensareu que ja he acabat amb la llista de problemes, eh? Ai, innocents! Ara us toca a vosaltres i als vostres fills! Perquè, sí, tendres criatures que heu gosat, contra la més elemental de les prudències, reproduir-vos en una societat que només pensa en el present i mai en el futur: vosaltres i els vostres fills també formeu part del sistema educatiu i, per tant, sou part del problema.

Ahir, dijous, quan milers de docents comunicaven als alumnes de primària, secundària i batxillerat la notícia de la suspensió de les classes durant dues setmanes, molts d’aquests nens i nenes —d’aparença angelical i comportament encomiable quan es troben sota la mirada severa dels progenitors— van esclatar amb una cridòria esbojarrada i descontrolada, van picar el terra amb els peus i les taules amb els punys, es van aixecar entre expressions d’alegria, van llançar papers i llapisseres enlaire i, en molts casos, van abandonar les aules de forma totalment descontrolada i, en ocasions, atropellant els docents que tractaven de posar-hi ordre per evitar que prengueren mal.

Us sembla que exagere? Que els vostres fills no ho farien mai? O que això, si de cas, haurà passat en el grup del costat, perquè el vostre fill us explica que sempre són els del grup del costat a fer soroll i a molestar i a fer moltes animalades realment inexplicables? Bé, sí, probablement teniu raó: hauran estat els dels grup del costat.

Però, tot i així, crec que em concedireu que el mal exemple donat pels entremaliadíssims alumnes del grup del costat potser haurà influït una micotininiueta en els ànims dels vostres fills i, supose, hauran arribat a casa amb la idea de començar una mena d’assaig general per a les vacances de Setmana Santa. D’altra banda, les bones temperatures dels darrers dies també els han despertat de la letargia hivernal i, probablement, ja els havíeu notat una mica neguitosos. En qualsevol cas, són nens i és lògic que, si no estan malalts, tinguen més ganes de jugar que d’estudiar els pronoms clítics o les valències dels elements de la taula periòdica: seria injust ser massa severs amb ells (sobretot, si heu vist en els telenotícies d’aquest vespre les imatges de centenars de milers d’adults que, fugint de la zona més afectada de l’estat, han avançat les vacances de Setmana Santa i estaven celebrant la seua genial pensada, cervesa en mà, en les platges de Múrcia, d’Alacant, d’Andalusia, mentre brindaven a la càmera: si els adults donen aquest exemple, jo em guardaré molt de criticar la reacció dels nens, dels preadolescents i dels adolescents).

I, finalment, ara us toca a vosaltres, pares i mares. Però, no patiu, que ja em fan mal els palmells de repartir clatellades, bescollades i calbots (retòrics) i m’agafeu cansat i sense alè.

Molts de vosaltres sou conscients que no domineu el món digital i, en una situació com aquesta, és probable que us sentiu desbordats perquè teniu la sensació, no ja de no poder ajudar els vostres fills amb els deures, sinó de ni tan sols entendre com s’organitzen, aquests deures. És una sensació normal; però, de fet, si hi penseu una mica, ni tan sols és una sensació nova: sovint us he escoltat comentar que, en moltes matèries, no podeu ajudar els vostres fills amb els deures perquè no els enteneu (i la veritat és que resulta difícil dominar totes les matèries, totes, que s’imparteixen a nivell de batxillerat; una de sola, un parell, aquelles que més s’acosten a la vostra especialitat professional, encara; però, qui de vosaltres està «especialitzat en tot»?).

I, tanmateix, això no us ha impedit de preocupar-vos per com procedien els vostres fills, tant acadèmicament com a nivell humà; us heu reunit amb els tutors quan ha calgut per rebre’n informació puntual i detallada i, en ocasions, també heu parlat amb els professors de les assignatures on vèieu que tenien més dificultats. Doncs, amb la docència digital (allà on l’estiguen aplicant o, millor dit, allà on estiguen intentant aplicar-la) passa el mateix, i no us hauríeu de preocupar en excés si no enteneu com s’organitza i com funciona.

Ja sé, ja sé que molts de vosaltres esteu preocupats perquè, si perden dues, tres, quatre setmanes de classe, no els donarà temps a acabar el temari i… Bé, doncs, ara us diré una cosa que no sé si entendreu: a nivell de primària i de secundària, si no acaben de veure tot el temari, no passa res, absolutament res.

Com que ja veig les cares de desconcert, ho repetiré: A NIVELL DE PRIMÀRIA I DE SECUNDÀRIA, SI NO ACABEN DE VEURE TOT EL TEMARI, NO PASSA RES, ABSOLUTAMENT RES. I, a nivell de batxillerat, si fa no fa, pense el mateix. Sobre cicles formatius i universitat, no m’atrevisc a opinar perquè, com ja he dit, no són els meus àmbits. Però, a preescolar, primària i secundària, crec que no us hauríeu d’amoïnar per aquest tema. Intentaré aclarir-vos el perquè de la meua opinió com a docent.

En primer lloc, els objectius de les etapes d’educació obligatòria, primària i secundària, se centren més en la maduració de la persona que no pas en els continguts. Els continguts són una eina, però no l’única, i, en la meua opinió, ni tan sols és la més important per a aconseguir que els nens duguen a bon terme aquest procés de maduració.

Atenció, que això no ho dic jo: els responsables europeus per l’harmonització educativa, en veure que era impossible arribar a acords pel que fa als continguts que els alumnes de països diversos havien de dominar, van canviar l’enfocament i, després de moltes discussions, van consensuar unes competències bàsiques, un conjunt d’habilitats que els alumnes havien d’assolir al llarg de les etapes d’escolarització obligatòria. Així, cada estat estableix lliurement el temari que hauria de dur els seus alumnes a assolir aquestes competències; això vol dir que cada estat té un temari diferent i, tanmateix, les competències, les habilitats, són les mateixes. Per tant, tranquils: si cada estat d’Europa (fins i tot, cada comunitat autònoma) té un temari diferent, vol dir que el temari no és la clau del nivell que assoliran els vostres fills.

A més a més, aquelles competències bàsiques s’han d’aconseguir al llarg dels sis anys de primària més els quatre de secundària: de debò creieu que el treball conjunt i continuat de deu anys es va a posar en perill pel fet de perdre dues setmanes de classe? que van a oblidar tot el que saben pel fet de quedar-se a casa durant menys de la quarta part del temps de les vacances d’estiu? De debò teniu tan poca confiança en la capacitat dels vostres fills? De debò penseu que els vostres fills són tan curtets com per oblidar-ho tot en dues setmanes? Penseu que els vostres fills són rucs o què?

(No m’imaginava jo que anava a acabar aquest article defenent els vostres fills, que tant ens fan patir, als docents; però, mira, coses que passen…)

Per tant, si els vostres fills han de passar dues o tres setmanes a casa, no patiu, que el problema acadèmic és la menor de les vostres preocupacions. Si heu vist, fa una estona, els telenotícies, ja ho hauríeu d’haver assumit.

Aleshores, per què algunes comunitats s’han llançat a l’aventura de la pedagogia digital? Doncs, no ho sé; però, tal com han anat les coses, no sembla que hagen consultat ni als professors (per saber si estaven preparats per fer front a aquest desafiament), ni als sindicats (per discutir si aquest canvi en les condicions laborals dels docents era assumible), ni als assessors legals corresponents (per esbrinar si aquesta mesura vulnerava o no els drets laborals dels docents, que sembla que a ningú li importa mitja merda aquest detall insignificant).

No sé a qui hauran consultat, però no seré jo qui insinue que existeix alguna relació entre aquesta decisió, a parer meu absurda i inviable, però clarament dedicada a acontentar les famílies, i el fet que el proper 5 d’abril estigui previst celebrar eleccions autonòmiques a Euskadi. Serà casualitat, n’estic segur: no sigueu malpensats, collons!

Benvolgut lector, si has tingut la paciència d’arribar fins ací, et mereixes un premi. Jo t’oferiria un paracetamol, perquè fins a mi em fa mal el cap després d’escriure aquest patracol i supose que tu et trobaràs en una situació similar. Si més no, aquest mal de cap serà un indici de com de complex és el problema, l’emergència pedagògica, a què tots plegats, docents, famílies, alumnes i polítics (ai, sí, què hi farem, no en podem prescindir, d’aquests), hem de fer front. No pretenc que estigues d’acord amb la meua opinió ni amb el meu punt de vista; però, si comences a ser conscient de com de complicat és el problema, ja em donaré per satisfet.

Lamente no ser capaç d’oferir-te solucions a aquesta situació inesperada: com tu, jo també estic desbordat (i tremole en pensar com ens ho farem per concloure el curs, un cop es reprenguen les classes, d’una manera eficient i digna). Només puc dir-te que els teus fills són les persones que més hauries d’estimar al món (i estic segur que és així) i que més feliç t’haurien de fer amb la seua presència; aprofita, doncs, si pots, si els teus horaris t’ho permeten, ara, per compartir una mica més de temps amb ells. Avui, per exemple, els meus veïns han pogut dinar amb els seus xiquets i els he escoltat riure i jugar amb ells, cosa que no poden fer mai entre setmana. No sempre és fàcil i no sempre és possible, ho sé; però, tracteu de trobar uns minuts per estar amb ells, per escoltar-los, potser per jugar-hi o per llegir-los un conte: el temps passa molt de pressa i aquestes petites alegries de la vida aniran quedant enrere i algun dia us penedireu de no haver aprofitat una oportunitat tan excepcional com aquesta.

I, sí, parleu-los sense por i amb naturalitat de tot el que està passant, pregunteu-los què en pensen, mireu junts les notícies i ensenyeu-los a distingir les dades de les opinions, les opinions fundades de les infundades, les notícies dels rumors. Si de debò valoreu l’educació dels vostres fills, no la delegueu completament en mestres i professors, perquè ni en els grups més reduïts estarem mai en condicions de donar-los l’atenció que només vosaltres els podeu oferir (i tampoc no volem usurpar la vostra funció).

Recordeu que, aquestes setmanes, la prioritat no és l’educació, sinó la salut, i, sobretot, sobretot, gaudiu de la companyia dels vostres fills, que és l’experiència més bonica podreu tindre en la vida.

Cuideu-vos.

Martirologi de Yunohost (1): programant reinicis amb cron

Després de la instal·lació de Yunohost en una RaspberryPi 3+ B (cosa que no m’hauria plantejat abans d’escoltar les explicacions d’en Xaloc) per a confeccionar i mantenir el meu servidor domèstic (on, entre altres coses, s’allotja aquest blog), em vaig emocionar afegint-hi un grapat de serveis que potser (potser) han tingut alguna cosa a veure amb la penjada que el pobre animalet va patir fa uns dies: li demane massa a la modestíssima Raspy? No ho sé.

L’incident, a més, em va pillar lluny de casa i, fins que no hi vaig tornar, la cosa no tenia solució. En local, després de reiniciar la màquina (dir-li «màquina» a una Raspy, tot i ser semànticament correcte, continua semblant-me un acudit), se’m va ocórrer afegir al cron l’ordre de reiniciar (reboot) cada 24 hores, de matinada, en un horari que difícilment em pot afectar. No sé si això previndrà el problema, però, ara mateix, no tinc temps per investigar res més.

Toquem ferro i, sobretot, continuem amb aquesta aventura apassionant.

ReEDICIÓ: QUELCOM NO FURULA (3-9-20)

L’ordre que li vaig passar al cron no fa res. L’he corregida afegint-hi l’usuari que l’executa, root, però continua sense funcionar. He d’investigar si Yunohost porta alguna modificació al funcionament del cron.

Calipso no em deixa tornar

Ulisses, nàufrag per la malvolença de Posidó, trobà refugi a Ogígia, l’illa on la nimfa Calipso vivia desterrada. La nimfa, que vivia en solitud (quan ets immortal, les criades no compten com a companyia) des que Zeus la va condemnar sobre aquella roca (a conseqüència de la guerra entre els déus i els titans, atès que era filla del tità Atlant i els perdedors i llur descendència sempre porten les de perdre), se’n va enamorar a l’instant i va provar de convéncer-lo perquè es quedara al seu costat per sempre més.

Durant set anys, Calipso, per tal de retenir-lo, es va esforçar a oferir-li tot allò que podia fer-li la vida plaent: els millors àpats i els millors vins de l’illa, i el millor llit —el seu, que, molt probablement, devia ser-ne l’únic. Fins i tot, va oferir a Ulisses la joventut eterna i la immortalitat: qui les pogués haver! Tanmateix, Ulisses enyorava Ítaca i Penèlope i Telèmac i, com Dorothy, volia tornar a casa.

Atenea, protectora d’Ulisses, entendrida per la seua profunda i prolongada tristesa, va intercedir per ell davant Zeus, qui va acabar per enviar Hermes a Calipso amb l’ordre de permetre la partença del laertíada.

Calipso, desesperada davant la idea de perdre el seu amat i en un últim intent per dissuadir-lo, el va avisar que correria grans perills i patiments si emprenia el camí de retorn. Ulisses, però, continuava ferm en el seu desig: per damunt de tot, volia tornar a la seua vida de petit rei d’una petita illa grega, amb la seua modesta esposa (que contribuïa a l’economia reial amb els seus brodats artesanals) i amb aquell fill que havia salvat de morir sota una rella —no s’estilava l’objecció de consciència i Ulisses, en ginys tan fèrtil, que no veia gens clar aquell afer de Troia, es va fingir boig i llaurava sal, fins que Palamedes, en col·locar el nadó en el camí de la fulla esmolada, el va obligar a descobrir-se— quan encara anava amb bolquers i que feia anys que devia ser a l’altra banda de la rella, llaurant com un príncep.

També nosaltres, com Ulisses, fa mesos que som presoners, no d’una nimfa (que ja no s’estilen), sinó de la por a un ésser que no podem veure, un ésser poderós, despietat i incomprensible —com els antics déus. No pas presoners a una illa (que sempre té un puntet de romanticisme, un quelcom de poètic), sinó a casa nostra, el lloc més prosaic del món —tan prosaic que vam haver d’inventar les vacances per tindre una excusa per fugir-ne. I no és la promesa de la joventut i de la vida eternes a mantindre’ns captius a ca nostra, no, sinó la por —sempre la por!— a la malaltia i a la mort.

Així, doncs, les nostres cases han esdevingut les nostres Ogígies particulars: assumir-ho m’ha portat a identificar la meua casa virtual amb l’illa de la nimfa Calipso; o, com preferisc recordar, amb l’illa on el més astut i el més humà dels herois, va tindre la inestimable fortuna de ser estimat per una nimfa (i ni tan sols ho va saber apreciar). Descobrim les nimfes que amaguen les nostres Ogígies i valorem-les, doncs, amb més sensibilitat que Ulisses.

Sant Torne-m’hi!

Un altre cop, inaugure blog, i ja no sé quants en van. Recorde haver saltat, com a mínim, d’un Blogspot a un WordPress, d’aquest, a un altre Blogspot (o potser vaig tornar al primer); un cop més, a WordPress, crec, i, ací, he publicat i abandonat quatre o cinc blogs més.

Aquest, però, és, probablement, el definitiu: a diferència de tots els anteriors, aquest es troba instal·lat al meu servidor domèstic (has creat un monstre, Xaloc!). Feia anys que desitjava muntar el meu servidor; ja sé que això em portarà alguns mals de caps en temes de manteniment (i en temes de caigudes quan se’n va la llum, que, en aquest barri, va a temporades) i que no aconseguiré mai quadrar un tema suficientment estètic i còmode de llegir. Però, això sí, tindré les meues dades, els meus articles, fotos, vídeos, sempre sota el meu control.

Pel que fa al contingut, una cosa que tinc prevista de fer és anar repescant, rescatant, articles publicats en els blogs antics; només els que crega que paga la pena l’esforç (no vull fer-ne una importació automàtica, el resultat és un bunyol; aprofitaré per fer-ne una selecció, a poc a poc). I, de nova creació, podeu esperar els tòpics habituals: reflexions sobre temes d’actualitats, ressenyes de llibres, pel·lícules o sèries, algun poema o algun conte; petits apunts sobre els problemes que el món digital em planteja, solucions trobades ací i allà que m’han salvat la vida o que m’han estalviat faena. Ah, i procuraré no parlar de treball (no m’ho crec ni jo).

Benvinguts a la meua nova casa.