Per què no votaré el 14F

Des del colp d’estat que va patir Catalunya el 2017, els disbarats s’han succeït sense treva: un govern i un president legítims, desposseïts dels càrrecs, perseguits amb argúcies legals incompatibles amb l’estat de dret i condemnats injustament o refugiats a l’exili (tal com van demostrant les sentències de la justícia europea, amb la neutralitat que no podrà tindre mai una de les parts en conflicte); unes eleccions convocades per qui no en tenia la potestat i acotades per fer-hi vèncer els d’un bàndol concret (cosa que, tot i que va passar, no els va servir per a obtenir el govern de Catalunya); tres candidats a president, impedits de presentar-se a la votació que els hauria elegit, sempre amb argúcies legals; un altre president destituït (amb les ja consuetudinàries argúcies legals, que formen part de la nova normalitat catalana i espanyola, ens agrade o no), un altre govern enderrocat i unes altres eleccions convocades a corre-cuita (al bell mig d’una pandèmia com no havíem viscut des de feia un segle) i sempre amb la finalitat descarada de fer-hi vèncer el bàndol dels imperialistes. I, pel mig, repressió i persecucions sense fi contra tot aquell que intentara contrastar la poderosa voluntat de l’estat menys democràtic d’Europa. Amb tot això, seria natural sentir-se cansat, decebut i superat fins a llançar la tovallola.

I, tanmateix, tot i sentir-me cansat, decebut i superat, no per tot això que acabe d’enumerar, sinó per la nefasta, curta de mires i egoista gestió dels partits autoanomenats independentistes, que no fan sinó barallar-se entre ells com xiquets a la porta de l’escola en lloc d’acordar una estratègia comuna i actuar tots a una per un objectiu que, ja ho estem veient, no comparteixen; tot i el neguit i l’angoixa que em produeixen aquests irresponsables, dic, jo aniria a votar. Jo hauria anat a votar. Per responsabilitat? Per militància? Per tocar els nassos a tots aquells que ens volent sotmesos i muts? No n’estic segur; però hauria anat a votar.

Però, no ho faré. No ho faré el 14 de febrer, si més no.

No votaré perquè, en plena pandèmia, amb uns indicadors cada cop més negres, més pessimistes, més tràgics, no s’haurien de celebrar eleccions: els metges adverteixen del desbordament del sistema sanitari, que ja és una realitat en molts llocs; els especialistes alerten de la duresa i de la perillositat de les noves variants del virus (que, segons sembla, no s’estan rastrejant de forma específica, i caldria preguntar-se per què no s’està fent aquest seguiment); les estadístiques mostren un augment tan agut que les famoses corbes de noves infeccions, d’ingressos i de defuncions, s’han transformat en rectes gairebé verticals; i les autoritats comunitàries i locals, les que tenen un contacte més directe amb la realitat de cada lloc, apliquen les mesures més extremes que poden, entre les quals hi havia l’endarreriment de les eleccions fins a un moment més favorable des del punt de vista sanitari.

Però, el govern de l’estat, la partida monàrquica de Pedro Sánchez, creu que és en aquest precís moment quan es donen les condicions per a obtenir un resultat favorable a les eleccions i, un altre cop amb argúcies legals, l’estat (que no està format només pel govern, tot és estat i tot funciona a una, marcialment) desactiva l’endarreriment de les eleccions i torna a imposar la data del 14 de febrer, per a desesperació dels metges i dels desafortunats «guanyadors» de la loteria de les meses electorals. Sense preocupar-se de quants infectats es puguen arribar produir durant els actes de campanya, durant les votacions, durant el recompte, sense sentir-se responsables de les morts que se’n derivaran, l’estat espanyol vol mantenir les eleccions, aquestes eleccions a les que ha dedicat, fins i tot, el seu ministre de sanitat (potser la història el recordarà com el Desertor de la Pandèmia). Per a l’estat espanyol, aquests morts pagaran la pena si aconsegueixen implantar un govern espanyolista en la Generalitat de Catalunya.

Jo, per res del món voldria caure en la profunda immoralitat i manca d’ètica que aquesta postura representa. No vull ser còmplice d’aquesta barbaritat, d’aquesta carnisseria i, per tant, no aniré a votar. Perquè, el 14 de febrer, votar representa:

  • posar-me en perill de contagi i, en conseqüència,
  • posar en perill les persones amb qui em relacione, posar en perill família, amics i companys de treball;
  • posar en perill els membres de les meses i els interventors, que
    • estaran en contacte amb mi i que
    • hauran d’emprar un temps en comptar el meu vot;
  • posar en perill els periodistes que hauran de cobrir la notícia;
  • posar en perill tots aquells que, d’una manera o d’una altra, hauran de desplaçar-se i actuar per servir la infraestructura de les eleccions.

I, no, dissortadament, no crec que el vot per correu elimine tots aquests riscos: el vot per correu també requereix ser comptat adequadament i, pel que sé, són uns quants els sobres i uns els quants documents que cal examinar per cada vot, temps que els membres de les meses hauran de dedicar-hi, vés a saber en quines condicions, però, sens dubte, quan ja es trobaran cansats de tota la jornada i amb la guàrdia baixa, amb més probabilitat de cometre errors en les mesures de protecció. No és, per tant, una solució que jo puga acceptar.

Per això, perquè no vull sentir-me responsable de l’augment de contagis i de defuncions que, amb tota probabilitat, es registrarà en els dies posteriors (si és que s’acaba duent a terme aquesta bogeria), no votaré el 14 de febrer: és una qüestió d’escala de valors i jo no em rebaixaré al nivell de l’estat espanyol.

Per primer cop en ma vida, no votaré.

Calipso no em deixa tornar

Ulisses, nàufrag per la malvolença de Posidó, trobà refugi a Ogígia, l’illa on la nimfa Calipso vivia desterrada. La nimfa, que vivia en solitud (quan ets immortal, les criades no compten com a companyia) des que Zeus la va condemnar sobre aquella roca (a conseqüència de la guerra entre els déus i els titans, atès que era filla del tità Atlant i els perdedors i llur descendència sempre porten les de perdre), se’n va enamorar a l’instant i va provar de convéncer-lo perquè es quedara al seu costat per sempre més.

Durant set anys, Calipso, per tal de retenir-lo, es va esforçar a oferir-li tot allò que podia fer-li la vida plaent: els millors àpats i els millors vins de l’illa, i el millor llit —el seu, que, molt probablement, devia ser-ne l’únic. Fins i tot, va oferir a Ulisses la joventut eterna i la immortalitat: qui les pogués haver! Tanmateix, Ulisses enyorava Ítaca i Penèlope i Telèmac i, com Dorothy, volia tornar a casa.

Atenea, protectora d’Ulisses, entendrida per la seua profunda i prolongada tristesa, va intercedir per ell davant Zeus, qui va acabar per enviar Hermes a Calipso amb l’ordre de permetre la partença del laertíada.

Calipso, desesperada davant la idea de perdre el seu amat i en un últim intent per dissuadir-lo, el va avisar que correria grans perills i patiments si emprenia el camí de retorn. Ulisses, però, continuava ferm en el seu desig: per damunt de tot, volia tornar a la seua vida de petit rei d’una petita illa grega, amb la seua modesta esposa (que contribuïa a l’economia reial amb els seus brodats artesanals) i amb aquell fill que havia salvat de morir sota una rella —no s’estilava l’objecció de consciència i Ulisses, en ginys tan fèrtil, que no veia gens clar aquell afer de Troia, es va fingir boig i llaurava sal, fins que Palamedes, en col·locar el nadó en el camí de la fulla esmolada, el va obligar a descobrir-se— quan encara anava amb bolquers i que feia anys que devia ser a l’altra banda de la rella, llaurant com un príncep.

També nosaltres, com Ulisses, fa mesos que som presoners, no d’una nimfa (que ja no s’estilen), sinó de la por a un ésser que no podem veure, un ésser poderós, despietat i incomprensible —com els antics déus. No pas presoners a una illa (que sempre té un puntet de romanticisme, un quelcom de poètic), sinó a casa nostra, el lloc més prosaic del món —tan prosaic que vam haver d’inventar les vacances per tindre una excusa per fugir-ne. I no és la promesa de la joventut i de la vida eternes a mantindre’ns captius a ca nostra, no, sinó la por —sempre la por!— a la malaltia i a la mort.

Així, doncs, les nostres cases han esdevingut les nostres Ogígies particulars: assumir-ho m’ha portat a identificar la meua casa virtual amb l’illa de la nimfa Calipso; o, com preferisc recordar, amb l’illa on el més astut i el més humà dels herois, va tindre la inestimable fortuna de ser estimat per una nimfa (i ni tan sols ho va saber apreciar). Descobrim les nimfes que amaguen les nostres Ogígies i valorem-les, doncs, amb més sensibilitat que Ulisses.