Per què no votaré el 14F

Des del colp d’estat que va patir Catalunya el 2017, els disbarats s’han succeït sense treva: un govern i un president legítims, desposseïts dels càrrecs, perseguits amb argúcies legals incompatibles amb l’estat de dret i condemnats injustament o refugiats a l’exili (tal com van demostrant les sentències de la justícia europea, amb la neutralitat que no podrà tindre mai una de les parts en conflicte); unes eleccions convocades per qui no en tenia la potestat i acotades per fer-hi vèncer els d’un bàndol concret (cosa que, tot i que va passar, no els va servir per a obtenir el govern de Catalunya); tres candidats a president, impedits de presentar-se a la votació que els hauria elegit, sempre amb argúcies legals; un altre president destituït (amb les ja consuetudinàries argúcies legals, que formen part de la nova normalitat catalana i espanyola, ens agrade o no), un altre govern enderrocat i unes altres eleccions convocades a corre-cuita (al bell mig d’una pandèmia com no havíem viscut des de feia un segle) i sempre amb la finalitat descarada de fer-hi vèncer el bàndol dels imperialistes. I, pel mig, repressió i persecucions sense fi contra tot aquell que intentara contrastar la poderosa voluntat de l’estat menys democràtic d’Europa. Amb tot això, seria natural sentir-se cansat, decebut i superat fins a llançar la tovallola.

I, tanmateix, tot i sentir-me cansat, decebut i superat, no per tot això que acabe d’enumerar, sinó per la nefasta, curta de mires i egoista gestió dels partits autoanomenats independentistes, que no fan sinó barallar-se entre ells com xiquets a la porta de l’escola en lloc d’acordar una estratègia comuna i actuar tots a una per un objectiu que, ja ho estem veient, no comparteixen; tot i el neguit i l’angoixa que em produeixen aquests irresponsables, dic, jo aniria a votar. Jo hauria anat a votar. Per responsabilitat? Per militància? Per tocar els nassos a tots aquells que ens volent sotmesos i muts? No n’estic segur; però hauria anat a votar.

Però, no ho faré. No ho faré el 14 de febrer, si més no.

No votaré perquè, en plena pandèmia, amb uns indicadors cada cop més negres, més pessimistes, més tràgics, no s’haurien de celebrar eleccions: els metges adverteixen del desbordament del sistema sanitari, que ja és una realitat en molts llocs; els especialistes alerten de la duresa i de la perillositat de les noves variants del virus (que, segons sembla, no s’estan rastrejant de forma específica, i caldria preguntar-se per què no s’està fent aquest seguiment); les estadístiques mostren un augment tan agut que les famoses corbes de noves infeccions, d’ingressos i de defuncions, s’han transformat en rectes gairebé verticals; i les autoritats comunitàries i locals, les que tenen un contacte més directe amb la realitat de cada lloc, apliquen les mesures més extremes que poden, entre les quals hi havia l’endarreriment de les eleccions fins a un moment més favorable des del punt de vista sanitari.

Però, el govern de l’estat, la partida monàrquica de Pedro Sánchez, creu que és en aquest precís moment quan es donen les condicions per a obtenir un resultat favorable a les eleccions i, un altre cop amb argúcies legals, l’estat (que no està format només pel govern, tot és estat i tot funciona a una, marcialment) desactiva l’endarreriment de les eleccions i torna a imposar la data del 14 de febrer, per a desesperació dels metges i dels desafortunats «guanyadors» de la loteria de les meses electorals. Sense preocupar-se de quants infectats es puguen arribar produir durant els actes de campanya, durant les votacions, durant el recompte, sense sentir-se responsables de les morts que se’n derivaran, l’estat espanyol vol mantenir les eleccions, aquestes eleccions a les que ha dedicat, fins i tot, el seu ministre de sanitat (potser la història el recordarà com el Desertor de la Pandèmia). Per a l’estat espanyol, aquests morts pagaran la pena si aconsegueixen implantar un govern espanyolista en la Generalitat de Catalunya.

Jo, per res del món voldria caure en la profunda immoralitat i manca d’ètica que aquesta postura representa. No vull ser còmplice d’aquesta barbaritat, d’aquesta carnisseria i, per tant, no aniré a votar. Perquè, el 14 de febrer, votar representa:

  • posar-me en perill de contagi i, en conseqüència,
  • posar en perill les persones amb qui em relacione, posar en perill família, amics i companys de treball;
  • posar en perill els membres de les meses i els interventors, que
    • estaran en contacte amb mi i que
    • hauran d’emprar un temps en comptar el meu vot;
  • posar en perill els periodistes que hauran de cobrir la notícia;
  • posar en perill tots aquells que, d’una manera o d’una altra, hauran de desplaçar-se i actuar per servir la infraestructura de les eleccions.

I, no, dissortadament, no crec que el vot per correu elimine tots aquests riscos: el vot per correu també requereix ser comptat adequadament i, pel que sé, són uns quants els sobres i uns els quants documents que cal examinar per cada vot, temps que els membres de les meses hauran de dedicar-hi, vés a saber en quines condicions, però, sens dubte, quan ja es trobaran cansats de tota la jornada i amb la guàrdia baixa, amb més probabilitat de cometre errors en les mesures de protecció. No és, per tant, una solució que jo puga acceptar.

Per això, perquè no vull sentir-me responsable de l’augment de contagis i de defuncions que, amb tota probabilitat, es registrarà en els dies posteriors (si és que s’acaba duent a terme aquesta bogeria), no votaré el 14 de febrer: és una qüestió d’escala de valors i jo no em rebaixaré al nivell de l’estat espanyol.

Per primer cop en ma vida, no votaré.

La República Catalana i l’or de Moscú

Publicat originàriament el 8 d’abril del 2014 a La República Catalana i l’or de Moscú. Recupere ací aquest article perquè sens dubte servirà per explicar la notícia del dia (La Guàrdia Civil sosté que Rússia volia enviar 10.000 soldats a Puigdemont).

Fantasiejava ahir amb un possible reconeixement, per part de Rússia, de la República de Catalunya i amb les reaccions de l’OTAN i de l’UE davant de la nostra possible entrada en l’esfera de l’exURSS; suposo que la primavera, que em té la neurona rebotada, m’ha fet continuar imaginant mons possibles —per més que improbables. I és que hi ha poques coses més divertides que la història —si ens les volem prendre amb humor, i sembla que l’humor és part intrínseca del nostre procés d’independència.

El cas és que, l’any 1936, una colla de militars van trair la legalitat de la Segona República Espanyola i, després d’una guerra sangonosa, van instaurar una dictadura que va durar gairebé 40 anys. Durant els primers tres lustres, si fa no fa, aquell estat dictatorial no va ser reconegut per gairebé cap altre estat, i va viure aïllat (no es va perdre per l’espai intergalàctic perquè, en aquell moment, els viatges espacials encara no estaven de moda). Molt a poc a poc, durant les dècades dels cinquanta i dels seixanta, va començar a ser acceptat per la comunitat internacional.

Després, el dictador va morir (al llit i sense passar comptes amb la justícia pels seus crims de lesa humanitat) i va perpetuar el règim establint una monarquia i designant-ne el primer monarca. I així fins als nostres dies, de manera que, si volem, podem posar en entredit la legalitat de l’actual Reino de España, ja que, ben clarament, és l’hereu de la dictadura il·legal, no pas de la República legal.

Tanmateix, en un dels moments inicials d’aquella farsa que anomenen «Transició», el president Suárez va reinstaurar l’única administració de la República que es mantenia viva en l’exili: la Generalitat de Catalunya, presidida en aquell moment per Josep Tarradellas. Així, ara per ara, l’única administració de tot l’estat espanyol que pot presumir d’haver conservat la legalitat de la República és la Generalitat de Catalunya.

Avancem un pas més: quan Catalunya s’independitzi, la República de Catalunya serà l’hereva directa, la filla, de la Generalitat i, per tant, la «néta» de la República Espanyola. Atenció: l’única descendent legítima, sense ombra de dubte, de la República Espanyola serà aquesta República de Catalunya.

Això pot tenir conseqüències interessants i inesperades. Per exemple, el catalans tindríem tot el dret del món a reclamar-ne el nom i podríem, si volguéssim, esdevenir la Tercera República Espanyola (el territori entre Portugal i Catalunya, hereu de la dictadura il·legítima, hauria de buscar-se un altre nom; per exemple, Expanya, que ja té una certa tradició).

Però això no és tot: tots els drets (i deures) de la Segona República Espanyola passarien directament a la Tercera República Espanyola (o República de Catalunya), totes les propietats que la Segona República va deixar perdudes pel món i que no van ser retornades a la dictadura. I això inclou, per exemple, el famós or de Moscú, i aquí és on la història es posa divertida: us imagineu la cara de Mariano Rajoy, de Wert, de Margallo i de tota la caverna si el president Putin, en un atac de decència històrica, decidís tornar-nos l’or de Moscú als catalans, únics hereus legítims de la Segona República Espanyola? Fins i tot si només ens tornessin, de forma simbòlica, una unça d’or l’espectacle seria per llogar-hi cadires, ja ho crec que sí.

Aix, la primavera, com em té de rebotada la neurona…

Crimea i Catalunya

Publicat originàriament el 7 d’abril del 2014 a Crimea i Catalunya. Recupere ací aquest article perquè sens dubte servirà per explicar la notícia del dia (La Guàrdia Civil sosté que Rússia volia enviar 10.000 soldats a Puigdemont).

En un determinat moment de la crisi de Crimea, Putin va afirmar que aquell cas no era diferent dels d’Escòcia i Catalunya. Evidentment, no s’assemblen en res; però, el president rus ho va deixar anar perquè li convenia fingir que el referèndum de Crimea era democràtic, net i polit. I, tot seguit, va reconèixer la independència de Crimea —d’això es tractava.

Ara bé, què passarà quan guanyi el a Escòcia? Doncs que Rússia, si vol ser coherent, reconeixerà immediatament aquell nou estat. I, què passarà quan Catalunya, per una via o per una altra, es declari independent? Doncs que la mateixa coherència hauria de portar Putin, també, a reconèixer la República Catalana.

Però, Rússia és una federació (o confederació, o club social, no ho tinc molt clar) i allò que faci Rússia ho faran la resta de socis. Després, potser en vindran d’altres: algunes de les excolònies espanyoles (Cuba, Veneçuela, Bolívia?) i… Deixe-m’ho aquí, però.

El més important, si es produeix el reconeixement per part de Rússia, seria la interpretació que en podrien fer tant la Unió Europea com l’OTAN: com reaccionaria l’OTAN davant la possibilitat que Catalunya, en bones relacions diplomàtiques amb Rússia, li cedís algun port o algun aeroport militar per fer-hi una base? Com reaccionaria la UE si la confederació russa pogués tenir una plataforma de distribució comercial a Catalunya?

Cal no oblidar el valor estratègic del territori català: en el cor d’Europa, a l’extrem occidental del Mediterrani, a un pas del Magreb i a un pas de l’Atlàntic. Si Expanya (perquè, no ho oblidem, Espanya, sense Catalunya, ja no serà Espanya: serà alguna cosa diferent) ens fa el boicot, no serà només Expanya qui es quedarà mig aïllada d’Europa, sinó Europa respecte a Expanya. Sumeu-hi una hipotètica República Catalunya aliada de Rússia i emprant rublos enlloc d’euros i no us resultarà difícil imaginar una Merkel amb els cabells de punta de l’ensurt i tot de generals de l’OTAN fent-se caqueta damunt.

No dic que això sigui un bon negoci per a Catalunya. De fet, penso en un parell d’estats que es troben allunyats dels aliats i envoltats de països hostils, i sembla que es trobin sempre en una situació molt inestable; em refereixo a Cuba, que es va mantenir a les portes d’EEUU gràcies al suport de la URSS, i a Israel, sostinguda per EEUU al bell mig del món àrab. I, no, no és la situació que desitjo per a la República Catalana.

Tanmateix, seria una carta per negociar amb Europa amb millors perspectives.