Publicat originàriament el 25 de febrer de 2019 a El dret a no treballar.
Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo.
Constitución española de 1978. Título I. De los derechos y libertades fundamentales. Capítulo segundo. Derechos y libertades. Sección 2ª. De los derechos y deberes de los ciudadanos. Artículo 35.1
La major part dels estats moderns, o almenys els occidentals, solen reconèixer el treball com un dret. Al darrere, hi ha posicionaments ideològics de diverses inclinacions que solen descriure el treball com una via per a la autorealització personal. Des de posicionaments religiosos (del tipus «l’oci és el pare de tots els vicis»), fins a, oh sorpresa, marxistes («tan sols quan l’home és productivament actiu pot trobar un sentit a la seva vida»); pel que fa als ideòlegs del capitalisme liberal, no m’he atrevit a escarbar-hi. Però, no ens hi deixarem entabanar, oi? Darrere d’aquestes justificacions només hi ha un objectiu: convéncer-nos que treballar és bo i que és bo per a nosaltres. Però, com deia el filòsof: «Si treballar fos bo, treballarien els rics.»
De moment, el que m’interessa és el concepte del «dret a treballar». Atenció: el dret. Jo tinc dret (o vós en teniu) a fer alguna cosa si puc (si podeu) triar lliurement entre fer-la i no fer-la. Triar lliurement: aquest és el problema. L’article citat al principi, per tant, com que defineix el treball com un deure i com un dret al mateix temps, és, com a mínim, sorprenent. De fet, semblaria que tots els rics que no treballen estan incomplint la Constitució; però, com que ja sabem que els compliments i incompliments de la Constitució espanyola són matèria que no sempre sembla seguir els dictats de la raó, passarem endavant com si aquell article només parlés del dret al treball.
Molt probablement, vós, com jo, no teniu la possibilitat de viure sense treballar perquè vós, com jo, vau cometre l’imperdonable error de nàixer pobre. I vós, com jo, us resigneu a treballar cinc dies a la setmana si sou afortunat. I, si sou afortunat, treballareu sota les condicions d’un contracte que, ves per on, us obliga (ai, sí, us obliga) a treballar sota uns horaris concrets al llarg de la setmana. Tindreu, si sou afortunat, els diumenges lliures, o potser diumenge i dissabte o altres dos dies qualssevol de la setmana; ah, i també alguns ponts i una cosa anomenada vacances. Però, no ens deixem enganyar: aquests festius setmanals, aquests ponts, aquestes vacances, només ens concedeixen el temps estrictament necessari i imprescindible per recuperar les forces per… continuar treballant.
Així, doncs, el treball, un cop n’hem signat el contracte, es transforma en una obligació. I, si és una obligació, ha deixat de ser un dret: oi que, en algun moment de la vostra vida, heu maleït l’obligació de treballar? Doncs, això.
Ara bé, d’aquesta obligació (obligació universal, segons l’article de la Constitució citat a l’inici), se’n lliuren unes poques persones, és clar: els rics, que no tenen cap necessitat de treballar i, si ho fan, és per gust (si en sabeu d’algú que ho faça, aviseu-me). Tanmateix, com deia Sèneca, «no és més ric aquell que més posseeix, sinó aquell que menys necessita». I ací ho deixe, de moment.
En menor mesura, els autònoms també poden (o podrien, millor dit) decidir no treballar algun dia concret (és a dir, tindrien una llibertat parcial: millor això que una pedrada en la boca) . Però, és clar, aquell dia no cobrarien, i això redueix molt la probabilitat real que els autònoms facen ús d’aquesta llibertat parcial; de manera que, en realitat, estem parlant d’una llibertat teòrica.
Però, tot i que molta gent ho desconeix, existeixen alguns (poquíssims) contractes de treball que permeten al treballador prendre’s una excedència o una llicència durant un temps limitat, sense cobrar, però sense perdre el lloc de treball. Com, per exemple, els funcionaris públics, que podem emprar llicències per obtenir un temps lliure extra. En el cas que m’afecta, personal docent, existeix la figura de la «llicència per assumptes propis», on el professor no ha d’al·legar cap motiu en particular.
Amb la llicència per assumptes propis, els professors tenim dret a un màxim de sis mesos de llibertat cada dos anys. Una llibertat que implica no cobrar, això sí; però, en canvi, no perdem el lloc de treball, la plaça concreta on treballem. Com que s’ha de sol·licitar amb antelació, el departament d’Educació nomena un substitut pel temps que dura la llicència, de manera que els alumnes continuen correctament atesos des del primer dia. A més a més, el substitut, com que no és funcionari, no cobra alguns dels complements del professors titular (triennis, sexennis…), de manera que resulten més econòmics per a l’administració. El substitut, a més a més, adquireix experiència en condicions de pràctiques reals (remunerades) i obté punts de cara al procès d’oposicions. Tothom hi guanya, fins i tot els alumnes que, durant un temps, podran experimentar sistemes de treball una mica diferents.
Però, com en les opcions anteriors, hi ha pocs professors que facen ús d’aquest dret: el sou d’un professor, sobretot si té càrregues familiars i hipoteca, no dóna per a gaires alegries, i en conec ben pocs que s’acullen a aquest dret. I, oh felicitat suprema, jo sóc d’aquelles persones que, lliures de càrregues familiars i de vicis costosos (necessite poc, com deia Sèneca), es poden permetre de tant en tant una d’aquestes llicències, com la que inauguro hui i que em proporcionarà sis setmanes (sis setmanotes!) de llibertat.
Arribat a aquest punt, estimat lector, és probable que enveges la meua situació privilegiada. No era aquesta la meua intenció; tanmateix, ja has arribat, des del concepte «dret al treball», al de «dret a no treballar», com una idea que es pot dur a la pràctica. I, probablement, la valoraràs com un privilegi. Doncs, mireu, com que està a l’abast de pocs treballadors, no discutiré sobre aquesta valoració. Tanmateix, no és un privilegi gratuït: per gaudir-lo, cal pagar-ne el preu, un preu que podeu calcular en euros fàcilment. No és cap regal, en absolut.
Ara bé, no us he fet aquesta llarga explicació per donar-vos enveja, sinó per arribar al punt que realment m’interessa: quins valors ètics estic transmetent als meus alumnes cada cop que m’agafe una llicència? Doncs, jo crec que els següents:
- els diners no ho són tot en la vida: hi ha coses més importants, com, per exemple, passar més temps amb la família i els amics, o desenvolupar alguna activitat vocacional: en definitiva, viure;
- el treball és imprescindible per a viure en aquesta societat; però, per això mateix, és absurd matar-nos a treballar o esperar a la jubilació (que vés a saber si hi arribarem, o amb quines condicions econòmiques i de salut ho farem) per a gaudir de la vida;
- es pot ser solidari compartint el propi treball amb algú que encara no en té, ni que siga durant algunes setmanes a l’any (si no ho veieu clar, pregunteu als professors substituts què en pensen);
- ser anarquista o antisistema no passa necessàriament per anar amb rastes, samarretes velles, no treballar i acudir puntualment a totes les manifestacions per a cremar contenidors i llançar llaunes a la policia: un funcionari també ho pots ser, fins i tot si va ben pentinat i amb corbata.
I ara, si em disculpeu, us deixe: m’esperen les Falles, la família, els amics i un parell de cosetes que m’agradaria enllestir durant les properes sis setmanes. Passeu-ho bé.