Segon exercici: Punt de vista. Ets extraterrestre. Has assistit a un funeral de ritus catòlic (naturalment, no saps de què es tracta). Fes un informe per descriure l’experiència als teus superiors.
De: Luke Earthwalker, agent de camp
A: Superintendent d’Afers Terrestres
Subject: Informe sobre reunions socials dels humans, també anomenats «persones»
Apreciat Superintendent,
En relació amb les meues investigacions sobre les reunions socials dels humans i llurs comportaments de grup, m’és grat presentar-vos els següent informe de l’esdeveniment festiu a què vaig poder assistir dimarts passat.
Eren les dotze del migdia. M’havien aconsellat d’assistir-hi vestit de negre i allà estava jo: pantalons de campana, camisa de colors llampants, barret de palla i maraques. Els passants em miraven d’una manera estranya: potser les maraques estaven una mica antiquades.
Era al davant d’un edifici alt i ample, amb una gran porta. Començaren a arribar-hi persones vestides de color negre (aaaaaah…) i van anar entrant-hi a poc a poc. Abans, però, solien formar grups petits, de tres o quatre, com a molt, de cinc o sis persones. Se saludaven amb una estreta de mans (si eren hòmens) o amb un parell de petons (si al menys una d’aquestes persones era una dona). Potser aquesta diferència està relacionada amb el fet que els mascles adults d’aquesta especie sovint llueixen unes incòmodes excrescències capil·lars al rostre, cosa que fa incòmode aquest gest, mentre que les dones, en general, no pateixen d’aquesta afecció.
Hi havia qui es presentava amb algun nen. Els portaven, en aquest cas, agafats de la mà, com si tingueren por que intentaren escapar. Els nens, a diferència del que sol ser llur comportament habitual, es mostraven molt quiets i no reien ni saltaven ni corrien. En lloc d’això, s’hi estaven molt callats i miraven a totes bandes obrint molt els ulls. Miraven molt sovint cap a amunt, cap a l’adult que els portava, com cercant-ne l’aprovació.
Aprofite per comentar que les cries de l’espècie humana són difícilment diferenciables de les d’espècies no tecnològiques del planeta, ja que es comporten d’una manera molt similar a aquestes, però una mica més inquietes, fins i tot violentes i destructives. De fet, si no fos pel costum humà de «vestir-se» (una pràctica que consisteix a amagar el cos sota capes de teixits, naturals o artificials; el desconeixement d’aquest costum em va provocar alguns problemes durant l’inici de les meues investigacions en aquest planeta), serien indistingibles dels cadells de mico.
No vull tancar aquests comentaris sense, abans, esmentar els meus dubtes sobre el moment exacte d’assoliment de l’edat adulta en aquesta curiosa espècie. El motiu de la meua perplexitat és el fet d’haver observat —entre moltes altres incongruències socials— que amb 30, amb 40 o amb més anys, els mascles humans gasten enormes quantitats de diners (un concepte fins a cert punt equiparable al nostre còmput de dret vital) en equipaments de càlcul digitals per a, sorpreneu-vos, jugar, només jugar. En qualsevol civilització madura de les que hem conegut fins ara, l’edat dels jocs no va més enllà dels set anys: jutgeu, doncs, el nivell ridículament immadur d’aquests humans o «persones».
Com que, després d’uns minuts d’espera, tots hi entraven, jo també ho vaig fer. Les maraques em començaven a resultar incòmodes.
En passar l’entrada del carrer, vaig descobrir un espai relativament ample, però barrat per una mena de paret de fusta molt fosca. Vaig observar, però, que hi havia una porta a cada costat i, entre totes dues, una taula amb alguns papers. M’hi vaig acostar i els vaig examinar detalladament.
Els papers, amb una cura evident per l’estètica —però amb un gust més que dubtós—, semblaven alguna mena de treball artístic, una barreja de poesia i d’arts gràfiques. Hòmens i dones hi eren representats amb colors tristos i actitud lànguida; vestien de maneres que volien semblar arcaïtzants, però que, segons la base de dades que vaig consultar discretament, no s’ajustaven a cap època històrica ni a cap societat concreta. S’hi veien molts núvols, ocells blancs, nens despullats amb ales blanques (una aberració fisiològica molt popular, pel que vaig observar poc després). Un personatge destacava per la crueltat amb què era torturat (renuncie a descriure’l amb més detall per por d’ofendre la sensibilitat dels lectors d’aquest informe: supera, en molt, allò que la decència i les lleis permeten mostrar o explicar en el nostre món).
Els poemes que acompanyaven aquestes imatges no eren menys estranys. El llenguatge amb què estaven escrits era, no només arcaic, sinó, també, incomprensible. Potser és que encara no estic acostumat a una cosa que anomenen «llenguatge metafòric» o «llenguatge literari» i que sembla consistir en no dir allò que es vol expressar, sinó qualsevol cosa diferent, i esperar que l’interlocutor, a través d’alguna mena de procediment inexplicable, arribe a entendre allò que realment es vol comunicar. Sorprenent i gens pràctic.
Em vaig decidir a entrar-hi tot aprofitant l’arribada d’un altre petit grup. Vaig penetrar en una sala molt fosca, gran, alta, ampla, freda i silenciosa. El primer que hi vaig veure van ser dos conjunts de bancs, com els bancs d’una escola, però sense pupitre, cosa que em va fer pensar que seria molt incòmode escriure-hi, fos amb els obsolets quaderns de fulls a base de cel·lulosa processada que encara van de moda —moda retro, crec que se’n diu—, fos amb les tauletes digitals que ja es van assemblant un mica a les nostres omnieines personals.
Entremig dels dos blocs de bancs, hi havia una mena de bagul negre. Vaig pensar que servirien un bufet a sobre, o alguna mena d’àpat a base de carns curades fredes, però les coses no van anar així.
El públic s’hi havia assegut sense cap ordre. Guardaven silenci, això sí, o parlaven entre ells en veu molt baixa.
Allà al fons, una mica millor il·luminada, es veia una estructura que semblava destinada a un orador, aproximadament un metre per sobre del nivell de la sala. Hi havia un faristol a un costat i una gran taula ocupant el centre. En la paret del fons, s’hi veien alguns quadres i algunes estàtues. Un altre cop, com per mantindre el públic horroritzat i temerós, hi apareixia, en posició central, dominant, la trista i tenebrosa figura del pobre torturat que he esmentat abans. Aquest cop, en veure’l en forma d’estàtua acolorida, feia molta més por, i reconec que vaig haver de fer recull del valor adquirit durant la meua instrucció com a soldat de la República Imperial Democràtica de la Galàxia per no fugir, espantat, de la sala.
De sobte, tothom es va posar dempeus: què havia passat? L’orador havia arribat. Com que ja sé com funcionen aquestes coses, em vaig posar a aplaudir i a mostrar el meu entusiasme amb vítols diversos. Cagada, pastoret (expressió humana per indicar que s’ha comés un error i que, no sé per què, em resulta simpàtica), que sembla que no, que no tocava: em van llançar mirades furibundes i alguns, amb gestos primitius, em van indicar que callés. Sorprés per haver malinterpretat un altre cop la situació, vaig tornar a guardar silenci i a observar.
Finalment, l’orador es decidí a començar. No m’hi havia fixat fins aquell moment, però portava una vestimenta encara més cridanera que la meua, sobretot si la comparem amb el negre (color, no raça o ètnia) dominant entre el públic. Em recordava, per la mena de capa amb mànigues amples que duia, alguns personatges molt populars de certes pel·lícules, com, ara, un tal Gandalf, o un altre anomenant Obi Uan Kenobi.
I, de sobte, ho vaig entendre tot: es tractava d’una d’aquelles reunions d’aficionats a films, a sèries i a tebeos, on els assistents es disfressen de llurs personatges preferits. Gràcies als meus amples coneixements sobre la cultura humana, vaig detectar que la major part dels assistents devien ser fans de Men in Black o potser de The Blues Brothers, que vesteixen igual, ulleres de sol incloses.
I, aleshores, vaig començar a fer el que se sol fer en aquests casos: vaig traure el mòbil de la butxaca i vaig començar a fer-me selfies (és a dir, autofotografies) amb els assistents que lluïen les millors caracteritzacions. Em vaig acostar a un home alt i i amb la cara marcada i vaig tractar de fotografiar-me amb ell mentre, per entrar en confiança, li deia:
—Home, Agent K! On has deixat a l’Agent J?
I, de sobte, es va acabar tot: vaig sentir que un polp m’agafava i em separava del terra (però no hi havia cap polp, eren les mans i els braços de diversos assistents, que em subjectaven sense miraments ni consideració) i, entre exclamacions i improperis, em van traure de la sala. Jo ja sabia que els humans, alguns humans, estan obsessionats amb una cosa que anomenen «drets d’imatge», però no imaginava que també els fans de películ·les i sèries ho estarien respecte a llurs disfresses. El cas és que em van retenir a la força fins que va aparèixer un escamot organitzat de malfactors, també disfressats, i em van dur segrestat a una mena d’instal·lació on sembla que es dediquen a raptar persones en quantitats industrials (perquè açò està ple de víctimes com jo).
En resum, la meua situació, ara, és incerta, jo crec que perillosa (un altre segrestat m’ha explicat una història molt estranya sobre les dutxes i sobre no recollir mai la pastilla de sabó si em cau a terra). Per tot això,
SOL·LICITE:
Ser rescatat el més ràpidament possible (sisplau! sisplau! sisplau!).
A més, aconselle abandonar urgentment les operacions en aquest planeta i avortar qualsevol intent de comunicació amb aquesta especie pels motius que espere poder exposar en un informe posterior (si sobrevisc!).
Cordialment,
Luke Earthwalker
Agent de camp
3r planeta del sistema G2V-1965