Ogígia

Devia ser l’estiu del 77 o del 78, la primera i única volta que vaig tindre entre les mans un exemplar de El Caso¹. El meu oncle, que estiuejava, amb la família, en el pis del costat, va entrar, rient, amb el periòdic:

—Mira el que m’ha portat el Jose! El Caso! Encara es publica, això!— li va comentar a mon pare.

Havia enviat el meu cosí a comprar el diari, no sé si el Levante o Las Provincias, i, pel que es veu, ja s’havia exhaurit i la quiosquera li havia oferit l’únic que li quedava.

Jo tenia uns dotze o tretze anys i, ocasionalment, agafava el diari i llegia les notícies, sobretot les d’àmbit estatal. No ho feia sempre i no ho feia detalladament; emperò, ja anava agafant el gust a allò que es deia «estar informat». Em va cridar l’atenció la reacció del meu oncle i, quan va acabar de llegir-lo, li’l vaig demanar.

Vaig veure, gairebé des de la portada, que allò no s’assemblava a Las Provincias, el diari que, en aquella època, acostumava a comprar mon pare els caps de setmana (l’únic moment que tenia temps per llegir-lo). Vaig adonar-me que El Caso no portava notícies d’àmbit estatal ni internacional, de tipus econòmic o polític; de fet, crec que ni tan sols incloïa la sacrosanta secció de futbol (sovint camuflada sota el nom de «Esports»). En canvi, totes les notícies eren «dramàtiques»: assassinats, desaparicions, accidents, robatoris a cases particulars… Ah, i algun cas d’avistament d’OVNI o similars; notícies truculentes i sensacionalistes, tot i que, en aquell moment, crec que desconeixia aquests adjectius.

Més endavant, vaig descobrir que aquella mena de notícies s’emmarcava dins dels gèneres de la crònica de successos i de la crònica negra i que, en major o en menor mesura, tenien un lloc en la premsa generalista. En canvi, El Caso n’havia fet la seua raó de ser.

Amb els anys, he arribat a preguntar-me quina classe de persona es pot interessar, no ja per aquests gèneres, sinó per un mitjà de comunicació que només presenta notícies d’aquests gèneres. I, al final, han estat els Sálvame de Tele5 a donar-me’n la pista.

Què tenen en comú les tafaneries del Sálvame i la crònica de successos de El Caso? Doncs, la simplicitat i la immediatesa: no cal ser capaç de fer-ne una anàlisi geopolítica per comprendre aquests continguts. En efecte, malparlar de la sogra o assassinar la dona per una infidelitat són arguments a l’abast de qualsevol analfabet funcional, no cal una cultura sòlida ni coneixements d’història ni de ninguna altra classe, ni un bon nivell de vocabulari, ni reflexionar-hi gaire, per entendre’ls, a diferència del que passa sovint amb les notícies de política o d’economia, per exemple.

A les persones no ens agrada adonar-nos que no entenem certes coses perquè això ens obliga a admetre que no som ni tan intel·ligents ni tan llestos com volem creure que som. Evitar els arguments que ens deixen en evidència, ni que siga davant dels nostres propis ulls, és una estratègia emocional perfectament humana i comprensible.

Tot i que, probablement, no arriba ni a això: llegir notícies (o qualsevol tipus de text) que no entenem ens avorreix i, en conseqüència, canviem d’argument.

Estic dient que els lectors de l’antic El Caso i el públic habitual del Sàlvame són uns ignorants? Doncs, potser no és la qualificació més adient, però, sí. És això una discriminació o una burla o entranya algun tipus de menyspreu? En absolut: constatar que la major part (perquè alguna excepció hi haurà, és clar) d’aquells lectors i d’aquest públic tenien i tenen un baix nivell cultural és, crec, força objectiu, i jo no entre a valorar si aquell nivell cultural baix és producte de la desídia personal o d’unes circumstàncies vitals, incontrolables, que els han portat a aquest punt i a aquests gustos.

D’altra banda, les notícies «normals» que sol dur la premsa són tals que poden arrossegar qualsevol a la depressió: qui podria llegir-la per gust i per plaer? Jo mateix sóc el primer a reconéixer que tracte d’evitar segons quins arguments (però no em veureu llegir la crònica de successos ni escoltar tafaneries prefabricades).