Publicat originàriament el 8 d’abril del 2014 a La República Catalana i l’or de Moscú. Recupere ací aquest article perquè sens dubte servirà per explicar la notícia del dia (La Guàrdia Civil sosté que Rússia volia enviar 10.000 soldats a Puigdemont).
Fantasiejava ahir amb un possible reconeixement, per part de Rússia, de la República de Catalunya i amb les reaccions de l’OTAN i de l’UE davant de la nostra possible entrada en l’esfera de l’exURSS; suposo que la primavera, que em té la neurona rebotada, m’ha fet continuar imaginant mons possibles —per més que improbables. I és que hi ha poques coses més divertides que la història —si ens les volem prendre amb humor, i sembla que l’humor és part intrínseca del nostre procés d’independència.
El cas és que, l’any 1936, una colla de militars van trair la legalitat de la Segona República Espanyola i, després d’una guerra sangonosa, van instaurar una dictadura que va durar gairebé 40 anys. Durant els primers tres lustres, si fa no fa, aquell estat dictatorial no va ser reconegut per gairebé cap altre estat, i va viure aïllat (no es va perdre per l’espai intergalàctic perquè, en aquell moment, els viatges espacials encara no estaven de moda). Molt a poc a poc, durant les dècades dels cinquanta i dels seixanta, va començar a ser acceptat per la comunitat internacional.
Després, el dictador va morir (al llit i sense passar comptes amb la justícia pels seus crims de lesa humanitat) i va perpetuar el règim establint una monarquia i designant-ne el primer monarca. I així fins als nostres dies, de manera que, si volem, podem posar en entredit la legalitat de l’actual Reino de España, ja que, ben clarament, és l’hereu de la dictadura il·legal, no pas de la República legal.
Tanmateix, en un dels moments inicials d’aquella farsa que anomenen «Transició», el president Suárez va reinstaurar l’única administració de la República que es mantenia viva en l’exili: la Generalitat de Catalunya, presidida en aquell moment per Josep Tarradellas. Així, ara per ara, l’única administració de tot l’estat espanyol que pot presumir d’haver conservat la legalitat de la República és la Generalitat de Catalunya.
Avancem un pas més: quan Catalunya s’independitzi, la República de Catalunya serà l’hereva directa, la filla, de la Generalitat i, per tant, la «néta» de la República Espanyola. Atenció: l’única descendent legítima, sense ombra de dubte, de la República Espanyola serà aquesta República de Catalunya.
Això pot tenir conseqüències interessants i inesperades. Per exemple, el catalans tindríem tot el dret del món a reclamar-ne el nom i podríem, si volguéssim, esdevenir la Tercera República Espanyola (el territori entre Portugal i Catalunya, hereu de la dictadura il·legítima, hauria de buscar-se un altre nom; per exemple, Expanya, que ja té una certa tradició).
Però això no és tot: tots els drets (i deures) de la Segona República Espanyola passarien directament a la Tercera República Espanyola (o República de Catalunya), totes les propietats que la Segona República va deixar perdudes pel món i que no van ser retornades a la dictadura. I això inclou, per exemple, el famós or de Moscú, i aquí és on la història es posa divertida: us imagineu la cara de Mariano Rajoy, de Wert, de Margallo i de tota la caverna si el president Putin, en un atac de decència històrica, decidís tornar-nos l’or de Moscú als catalans, únics hereus legítims de la Segona República Espanyola? Fins i tot si només ens tornessin, de forma simbòlica, una unça d’or l’espectacle seria per llogar-hi cadires, ja ho crec que sí.
Aix, la primavera, com em té de rebotada la neurona…