Si seguiu el debat sobre l’ús i aplicació del llenguatge anomenant inclusiu en català, probablement haureu llegit un article publicat recentment a la revista el Crític i signat pel col·lectiu l’Apòstrof. Potser haureu pensat, com jo, que ja havia passat un temps des del darrer llibre coordinat per la Carme Junyent, que va causar un cert enrenou, i que aquesta en seria una resposta. I potser, com a mi, l’interés en els temes que afecten la llengua us haurà impulsat a llegir-lo. Bé, doncs, sense entrar en el fons de la qüestió (ja hi ha professionals de la llengua que se n’ocupen i jo no sóc més que un modest professor de secundària que prou feina té a recordar als alumnes que, a classe de català, s’han d’expressar en català), voldria comentar un parell de cosetes sobre aquest text.
Comencem pel títol: «Ja n’hi ha prou de ridiculitzar el llenguatge inclusiu». Com que «ja n’hi ha prou»? És que no vivim en una societat democràtica on tothom té dret a criticar allò que considere criticable? Els autors comencen negant el dret al debat, a la discussió, a la divergència d’opinions. És un recurs, aquest, que utilitzen els dogmàtics («prohibit criticar-me!»), molt popular en Telecirco i entre els polítics de dretes. Pèssim inici.
Parlem, però, d’allò que més m’ha cridat l’atenció, dels silencis clamorosos, d’allò que l’article no diu i d’aquells a qui l’article no esmenta. L’article es dedica a rebatre (o a criticar, allò que pretén prohibir als altres) els articles i arguments dels qui, al seu torn, critiquen aquest llenguatge pretesament igualitari. I qui, sinó la Carme Junyent, ha protagonitzat els darrers debats d’aquesta polèmica? I, tanmateix, no l’esmenten per enlloc.
No l’esmenten, però al·ludeixen, per a negar-les, afirmacions que ella ha fet en diverses ocasions (que l’administració pressiona per implantar aquesta moda; que el masculí genèric és inclusiu en tant que és el gènere no marcat; que l’expressió «elli, ellis, totis» ―emprada no fa gaire per la consellera Tània Verge― és un absurd…). Jo em pregunte per què, si estan clarament responent a les crítiques fetes per la Carme Junyent, no l’esmenten, no la citen ―entre altres coses, això facilitaria al lector la feina de seguir el fil ample del debat. I sospite que aquest perquè és molt clar.
Per començar, la Carme Junyent és lingüista, és una investigadora amb un currículum més que sòlid i respectable, i és docent a la universitat; i, per casualitat, és dona. I, encara que semble mentida, això és el que més mal fa als defensors d’aquest llenguatge políticament correcte, que siga dona i lingüista.
Però, no contents amb silenciar a la professora Junyent i sempre pel mateix motiu (supose), tampoc esmenten les 70 autores del darrer llibre que aquesta investigadora ha coordinat, Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou, i que intuïsc que ha estat l’espurna desencadenant de l’article que comentem. Intuïsc, també, que no l’esmenten justament per tres motius que apareixen al títol del llibre.
El primer motiu és que són dones; si fossin homes, seria «fàcil» desautoritzar-los (ehem, desautoritzar-los…) amb el clàssic argument ad hominem: «hi estàs en contra perquè ets un home» no és cosa que se li puga dir a aquestes 70 lingüistes (jo sí que m’he sentit dir «senyoro» en alguna conversa per manifestar la meua opinió sobre aquest argument). De manera que els autors d’un article que diu que el gènere no marcat invisibilitza les dones opten per… invisibilitzar una setantena de dones. Curiós.
El segon motiu és que són lingüistes, és a dir, professionals de la llengua, i llurs opinions no són simples opinions d’un parlant qualsevol i sense formació específica, sinó que se sustenten en sòlids arguments lingüístics i sociolingüístics; no juguen el joc fàcil dels sentiments i de la subjectivitat, sinó que citen l’evolució de les llengües romàniques, l’origen dels vocables, el significat primitiu dels gèneres gramaticals (i com aquests estan deslligat del concepte de sexe). Els arguments de les especialistes són de mal rebatre i és per això, diria, que els autors d’aquest article, de pensament tan esquerrà i tan progressista i tan feminista, opten per… invisibilitzar una setantena de dones lingüistes. Curiós, també.
El tercer motiu és que són moltes (si només pensem en termes de dones, no en són tantes, d’acord; però, si pensem en termes de dones lingüistes… iep! en són més que moltes, que el gremi no és tan extens!). Sovint he llegit que «l’opinió de la Carme Junyent és una opinió més», com si fos una veu que clamés en el desert, o com si el pes dels arguments tingués alguna relació amb la quantitat de persones que els sustenten (com si fos veritat allò de «mil milions de mosques no es poden equivocar: la merda és bona»), o com si l’opinió d’un especialista fos comparable i equiparable a la d’un llec en la matèria (recordeu quan el Donald Trump opinava sobre els usos del lleixiu en la lluita contra la COVID-19?, doncs, estem parlant exactament del mateix). Bé, doncs, ja ha quedat clar que no està sola, que n’hi ha moltes més dones lingüistes (dones lingüistes!) que s’oposen a aquestes pressions per modificar artificialment la gramàtica de la llengua. I, com que s’han quedat sense l’argument de «és només una», opten per… invisibilitzar una setantena (una setantena!) de dones. Curiós, encara.
De manera que, al final, el presumpte esperit democràtic, progressista i feminista dels defensors del llenguatge inclusiu es resumeix en excloure 70 dones lingüistes, en passar per alt llurs opinions i arguments, i en tractar de vetar el debat social i acadèmic ( amb el «Ja n’hi ha prou…» del títol), mentre que ells es reserven el dret de seguir defensant llurs opinions.
Curiosa manera de defensar les dones, invisibilitzat 70 professionals.