Ogígia

0. Introducció: us presente l’Idèfix

No, el meu Idèfix no és cap gosset blanc entremaliat, sinó allò que fa alguns anys anomenàvem «ultraportàtil» («ultrabook», en deia la publicitat en anglès). De fet, va ser el primer ultraportàtil que es va comercialitzar per aquestes terres allà pel juliol del 2008: un ASUS EeePC 701, amb una unitat interna sòlida (no, no era encara un SSD com els actuals) de 4GB, amb 512 MB de RAM (que aviat vaig ampliar a 1 GB, bona decisió) i amb un processador Intel Celeron M a 600 Mhz.

En aquella època, els portàtils «normals» solien pesar al voltant de 3 kg i empraven pantalles de 15 polzades; amb 934 gr i una mida equiparable a la d’un llibre de tapa blana, aquest model va ser tota una revolució. D’acord que la pantalla, de només 7 polzades i resolució de 800×480, es troba una mica per sota del límit de la confortabilitat, i que el teclat es tan petit que acabe amb els dits endolorits si el faig servir gaire estona. Tanmateix, l’Idèfix em va ensenyar la diferència entre portàtil (1 kg) i transportable (3 kg).

Amb unes limitacions tan grans de recursos, el van fer funcionar amb una GNU/Linux molt adaptada, la Xandros, i cal reconèixer que anava molt bé. També es podia aconseguir amb una versió adaptada del Windows XP, però sembla que els compradors els tornaven l’endemà mateix perquè no era allò que esperaven.

La Xandros, al cap d’algun temps, va deixar de tenir actualitzacions i això em va portar a instal·lar-hi altres distros. En un primer moment, la Lubuntu i la Bodhi Linux va anar-hi molt bé; aviat, però, els instal·ladors es negaren a funcionar perquè van passar a requerir un mínim de 5 GB d’espai en el disc dur. Per sort, l’Idèfix porta una ranura SD i, en targetes de fins a 32 GB, vaig instal·lar-hi diverses distros; dissortadament, això alentia moltíssim el sistema i, com que ja m’havia fet amb un altre ultraportàtil una mica més potent, el petit de la casa va quedar inactiu.

Els problemes per a mantindre en funcionament l’Idèfix, per tant, ja els podeu imaginar:

• cada cop hi ha menys distribucions de 32 bits,
• les poques que hi queden no són tan lleugeres com caldria (empren escriptoris lleugers, però ací en cal algun d’ultralleuger).
• tot i que els requeriments mínims de disc dur són inferiors en alguns casos, l’instal·lador no permet instal·lar el sistema en la unitat interna de 4 GB de l’Idèfix, sinó que exigeix 5 GB.

Així, fins i tot la ultralleugera antiX es resistia a ser instal·lada sobre aquesta màquina per aquella limitació d’espai. Per sort, la meua imaginació em va suggerir que potser (potser!) hi havia alguna possibilitat, vist que, un cop instal·lada, l’antiX Base ocupa menys de 3 GB.

I la imaginació em va proposar:

1. particionar la targeta perquè, en acabar el procés, contingués el /home, el /var el /tmp i la partició swap;
2. instal·lar antiX sobre la targeta (en la partició /home);
3. copiar el sistema de la targeta a la unitat interna;
4. actualitzar el GRUB2 per iniciar des del sistema en la unitat interna, i
5. modificar el fstab per ajustar el funcionament de les particions en la targeta.

Si tens experiència com a administrador de sistemes, tot aquest itinerari et deu semblar elemental, evident, senzillíssim; de fet, molt probablement coneixeràs alguna manera molt més senzilla i eficaç d’aconseguir l’objectiu. Jo sóc professor de literatura i, la veritat, dubtava molt que no se’m presentaren algunes dotzenes d’imprevistos abans d’arribar al final i no tenia clar si ho aconseguiria. Però, ací hem vingut a jugar, no? Doncs, em vaig posar a jugar amb l’Idèfix.

Tot seguit, us descric amb una mica més de detall el conjunt d’operacions que vaig acabar fent.

1. Particionar la targeta SD

Vaig agafar una targeta SD de 32 GB i la vaig dividir en quatre particions:

1. sdb1, la més gran (27 GB), on instal·laria antiX en el primer pas i que, en acabar el procés, només contendria el /home (cosa que asseguraria una certa usabilitat a la màquina);
2. sdb2, de 3 GB, on, al final, muntaria /var (aquí, per exemple, van a parar els paquets descarregats abans de ser instal·lats en el sistema; és un directori que pot créixer bastant i que no tenia gaire sentit deixar-lo en la unitat interna);
3. sdb3, d’1 GB, on acabaria muntant /tmp per motius similars a l’anterior, i, finalment,
4. sdb4, d’1 GB, que formataria com a swap.

2. Instal·lar antiX sobre la targeta i copiar la instal·lació a la unitat interna

Aquesta part em va resultar complexa, però fascinant:

1. vaig inserir la targeta SD GB a l’Idèfix;
2. vaig instal·lar antiX Base 19.3 a la targeta (això no tenia cap dificultat);
3. un cop instal·lada, vaig copiar tot el contingut de la targeta a la unitat interna (Parted Magic, la distro live de manteniment, és ideal per a aquestes coses);
4. vaig arrancar l’Idèfix amb l’antiX des de la targeta (en aquest punt, GRUB2 encara no sabia res de la instal·lació sobre la unitat interna);
5. vaig fer un chroot i vaig passar el control a l’antiX de la unitat interna;
6. vaig actualitzar el GRUB2 (cosa que va crear una entrada per a l’antiX actiu, és a dir, el de la unitat interna, i una altra per al que encara es trobava en la targeta), i
7. vaig reiniciar la màquina: amb gran satisfacció, vaig comprovar que l’antiX arrancava sense problemes i que / estava correctament muntat a /dev/sda1 (la unitat interna) i no pas a /dev/sdb1 (la targeta).

3. Ajustos finals

La part més complicada havia funcionat tal com jo esperava (encara salte d’emoció al pensar-ho cada cop que encenc l’Idèfix). Em faltava, però, realitzar alguns ajustos menors; vaig engegar un altre cop des de un USB amb el Parted Magic i:

1. sobre la targeta, en la partició del sdb1, vaig esborrar-ho tot i vaig deixar-hi només el contingut del /home;
2. sobre el fstab, vaig crear les entrades corresponents a les particions /home, /var i /temp, que em permeten dedicar la major part de la unitat al sistema, i
3. en la unitat interna, vaig recuperar una mica d’espai en esborrar tot el contingut de les particions /home, /var i /temp.

Després d’això, un altre reinici de l’Idèfix, des de l’antiX definitivament instal·lada a la unitat interna, em va servir per a comprovar que tot rutllava com havia calculat. Buf, quin descans…

4. Observacions sobre antiX 19.3

L’últim cop que havia instal·lat antiX anava per la versió 17. Tot i que aconseguia tot allò que prometia (fer funcionar una màquina de pocs recursos), tenia alguns inconvenients pràctics importants; el més destacat d’aquests inconvenients (per a mi) era el relacionat amb la connectivitat WiFi: l’aplicació que la controlava era talment manual que calia configurar la xarxa cada cop que iniciaves la màquina.

Ara que hi pense, potser vaig jo, que no vaig saber trobar la manera de fer-li memoritzar aquelles dades. Roman, però, el fet que no era ni intuïtiu ni senzill de fer.

En canvi, l’antiX 19.3, fins i tot el versió Base, proporciona l’aplicació Connman, que sí que recorda aquestes configuracions i et facilita la vida. I, en conjunt i de moment, aquesta versió m’està resultat molt més còmoda que l’anterior.

5. Conclusions

Tot i disposar d’un sistema actualitzat, l’Idèfix continua essent una màquina amb recursos molt limitats. Així, la major de les aplicacions que hi tinc instal·les són les que ja portava l’antiX Base, entre les que predominen les d’interfície CLI (em sembla que el Firefox és l’única aplicació gràfica destacable que portava, i l’única que he afegit després és Emacs). Per sort, estic acostumat a algunes aplicacions CLI i, per a l’ús que li estic donant (fer una ullada a la web i prendre alguna anotació), és suficient.

Després d’un parell de setmanes, vaig quedar tan satisfet d’aquesta versió que vaig acabar instal·lant antiX 19.3 Full sobre altres dues màquines també molt antigues i també amb molt pocs recursos: la HP Compaq nx 6110 (que acaba de complir 15 anys i només compta amb 1,5 GB de RAM) i la Dell Latitude 2110 (que acaba de fer-ne 12 i té una RAM de 2 GB). Així, doncs, les tres màquines de 32 bits que tinc en servei actiu treballen totes amb l’antiX, que s’ha convertit en la meua distro de referència per a aparells antics i limitats.

Tanmateix, reconec que antiX pot resultar incòmoda per a un usuari sense experiència amb els sistemes GNU/Linux. D’altra banda, la seua estètica és força austera, i això també pot fer enrere més d’un usuari. Ara bé, si l’objectiu principal és mantenir en funcionament màquines pobres en recursos, no ho dubteu, antiX us ofereix tot això més l’estabilitat i la riquesa de paquets de Debian, en la qual es basa. I això és, justament, el que jo buscava.